Miquel Roman

Acabo de llegir Els Set Pilars de la Saviesa de “Lawrence d’Arabia“. Un llibre on recull les seves vivències de guerra a Egipte, la península Aràbiga i l’Orient Mitjà. Una obra força interessant per la complexitat del personatge i l’epoca que l’hi toca de viure.

M’ha agradat força. D’entrada aquest llibres de memòries s’han d’agafar amb prevenció. La gent no acostuma a exagerar els seus mèrits però si a obviar els fracassos. No son poques les autobiografies que s’han escrit per justificar actes i accions. Això no es fa innecessàriament de manera conscient, la memòria selectiva es sense cap mena de dubte una eina inconscient que tenim per a mantenir la nostra coherència conscient. Tot i això Lawrenceno s’estalvia d’explicar les seves experiències més dures i humiliants.

Lawrence no deixa de ser un civil, que per la seva vàlua i coneixements es converteix en una eficaç eina de guerra per tal de conduir la revolta independentista àrab contra els turcs en el context de la Primera Guerra Mundial. Això l’hi converteix a la pràctica en polític, diplomàtic, soldat, general, guerriller, explorador, … sempre entre les dues fidelitats, al seu país i a la causa de la l’independència àrab.

Lawrence el traïdor
El Govern Britànic diu a cada aliat allò que vol sentir, però es obvi que el acord de repartiment de les zones d’influència al que arriba amb França es una traïció als compromisos adquirits amb el moviment àrab. En aquestes circumstancies Lawrence fa el trist paper que l’hi toca, negar l’evidencia. Cosa que el mateix es retreu a si mateix al seu llibre.

Tres coses l’excusen:
La primera es evident, l’havien enviat per conduir la revolta àrab segons els interessos aliats, només per això. Qualsevol cosa que fes que no conduís a aquest fi seria una traïcio al seu país.

La segona no es no ho es menys. Els líders de la revolta Àrab sabien la veritat. El pacte anglo-francès havia estat fet públic pels soviètics i els turcs s’havien encarregat de fer-ho conegut. Els responsables del moviment d’alliberament àrab sabien que no es podien refiar de les propostes angleses. Per una banda no tenien opció, no es podien fer enrera. Si els turcs guanyaven la repressió seria terrible. Per l’altre tenien l’esperança de que la seva participació a l’èxit de la guerra fos prou important per tenir un pes en les negociacions posteriors.

La tercera es que segurament Lawerence també ho creia. Per això per ell es molt important d’evitar que les tropes irregulars àrabs esdevinguin únicament tropes auxiliars. Vol i aconsegueix que en la mesura de les seves possibilitats obtinguin victòries militars pròpies que els permetin reivindicar la seva vàlua després del conflicte. La pressa de Damasc es el colofó d’aquesta idea.

Vaixells en el desert
Lawerence s’adona aviat de les diferencies irreconciliables entres un exercit ordinari com el l’angles o el turc i l’àrab. Els soldats àrabs son voluntaris de veritat i poden marxar quan vulguin. Per tant no poden fer-ser servir com a carn de canó. Per ell es prioritari d’evitar les baixes. Especialment per que el ha concebut la guerra com un conflicte de moviment aprofitant la seva permeabilitat per les incursions àrabs. Per altra banda els àrabs no estan cohesionats i moltes tribus son enfrontades entre elles. Cal veritable diplomàcia creativa per a poder fer un exercit irregular d’alliberament.

Els turcs no poden defensar milers de metres quadrats de desert, s’han de limitar a les fortaleses, les ciutats, els pobles i la línia fèrria. Per tant les tropes àrabs, com si fossin vaixells en el mar, poden concentrar-se on calgui, atacar, fer mal, tallar les comunicacions i els ponts del ferrocarril i marxar, per fer el mateix en una altra banda. En aquest context no te sentit atacar allà on pots tenir moltes baixes. Les posicions turques s’aïllen tallant les comunicacions temporalment. Medina mateix es converteix en un camp de presoners, sense que els soldats turcs que hi son s’he n’adonin. No poden retirar-se ni atacar i han de fer un enorme esforç per mantenir una linia de ferrocarril que es atacada i tallada regularment.

Quan per qualsevol motiu Lawrence ha de encarar una batalla es dol de les baixes innecessàries dels dos costats. Hi ha una exepció, el Quart Exercit turc en retirada cap a Damascfa una carnisseria entre la població civil un poble, Lawrence ordena la persecució i no fer presoners. Vall a dir que els turcs no en feien tampoc de presoners entre els soldats àrabs.

Es un llibre interessant amb apassionants descripcions del desert i dels seus paisatge i escrit per un personatge complex. Una lectura a recomenar …