Miquel Roman

–Perquè es faci càrrec del tipus d’entrevista: ¿em pot explicar com va perdre el braç dret?
–No el vaig perdre, me’l van perdre.

–Va tenir un accident i no van poder o no van saber curar-lo.
–Vaig
caure en un pou quan tenia 8 anys. Quan em van trobar, no em van poder
portar enlloc a curar-me, perquè allà no hi ha ni dispensari. Així que
em van lligar un drap, en pla torniquet, al braç. Amb el temps, el braç
es va gangrenar i van haver d’amputar-me’l.

–Aquest va ser el seu primer patiment, però allò no li va impedir continuar lluitant per obrir-se camí.
–No sé si a Espanya
hi ha un refrany semblant al nostre, però nosaltres diem que “si vols
la mel, has de suportar la picada de les abelles”. Vaig sortir d’allà
molt jove, vaig aprendre idiomes, sobretot francès, i vaig viatjar a Aaiun
per obrir-me camí. Vaig treballar de guia i en una botiga i, quan em
vaig assabentar que el propietari era el kapo de les pasteres, li vaig
demanar que em fiqués en una.

–¿Quants anys tenia quan va intentar la primera travessia?
–La
primera, la segona i la tercera: tenia 15 anys. La primera va fallar
perquè es va espatllar el motor, la segona va naufragar, i a la tercera
vam arribar a Fuerteventura al cap de 25 hores. Érem 36
persones. Va ser du- ríssim, inimaginable per a qualsevol espanyol, per
a ningú que no hagi patit la misèria, la impotència d’haver nascut en
un país sense futur.

–¿Quant va pagar pel servei?
–Cada un va pagar 1.000 euros, però a mi el cap no em va voler cobrar.

–Li fa mal recordar-ho.
–Em
resulta impossible d’explicar. ¿Sap per què? Perquè, sovint, quan veig
els joves d’aquí queixar-se per vici, penso: “Quina vida més fàcil que
tenen… ¡i a sobre es queixen! Si vinguessin d’on vinc jo, d’on venim
tots els que intentem buscar-nos la vida, primer jugant-nos-la, potser
no es queixarien per simples bestieses”.

–¿Quin és el problema de veritat?
–Al Marroc,
amic, no hi ha futur. No és un problema que el país sigui pobre: és un
problema de la dictadura que hi ha allà. Jo tinc amics llicenciats
sense feina. El nostre Govern… val més que calli.

–Vostè no s’ha rendit mai i sembla que va aconseguint els seus objectius. ¿Quantes picades ha suportat?
–Totes, i les que em queden. Només he sobreviscut, res més. A l’arribar a Fuenteventura em vaig amagar cinc dies a les muntanyes, sense menjar ni beure. Després em va detenir la Guàrdia Civil, vaig anar a un centre d’acollida, em vaig escapar a Las Palmas. No em pregunti com, però vaig arribar a Madrid i, finalment, vaig aterrar a Barcelona.

–I a Barcelona es va posar a córrer.
–Sempre he corregut, és el que faig millor. Al Marroc, tothom corre per veure si acaba sent El-guerruj o Saïd Auita. A Barcelona,
vaig tornar a un centre d’acollida, però vaig comen- çar a tenir la
sensació que comptava per a algú, que tenia ajuda. I, sí, vaig començar
a treballar en un pàrquing a la nit, a descarregar a qualsevol hora, a
treballar on fos.

–Fins que un dia es va apuntar a la Cursa d’El Corte Inglés.
–Sí.
Jo no sabia el que era, quants quilòmetres eren, d’on sortia i on
arribava, però m’hi vaig apuntar. Als cinc quilòmetres ja estava mort,
¡mort!, però no podia retirar- me, perquè no sabia com tornar a
l’inici, on havia deixat la meva motxilla. Així que no vaig tenir cap
més remei que acabar la carrera per tornar, amb tots, al punt de
sortida.

–I va començar a perseguir el seu somni sense deixar de córrer.
–Em vaig apuntar al Club Nou Barris (ara pertanyo a l’Associació Esportiva Blanc-i-blava) i, fa tres anys, vaig anar al campionat d’Espanya que es va fer a Getafe i vaig guanyar. I vaig tenir la sort de conèixer Héctor García, el meu entrenador, que m’ha ajudat un munt. I va arribar una petita beca, la nacionalització i, ara, els Paralímpics representant Espanya, que és el país que m’ha donat tot el que tinc. Hi vaig per l’or per a Espanya,
tant en la meva prova de 1.500 com en els 800. Vull aquesta medalla
perquè necessito una beca millor per poder enviar més diners als meus
pares, a Mellab, i atendre el meu germà Jose, de 15 anys, que està en un centre d’acollida a Bilbao després d’arribar, com jo, en pastera. La meva lluita encara no s’ha acabat.

–Veig que ha agafat impuls i no pararà fins als Jocs Olímpics de Madrid, el 2016.
–Doncs, miri, aquest és un altre dels meus somnis: ser l’abanderat espanyol a Madrid 2016 i córrer la marató amb 30 anys. Si López Lomong, un migfondista com jo, del Sudan, ha acabat sent l’abanderat dels Estats Units a Pequín, ¿per què no puc ser jo l’abanderat d’Espanya als Jocs del 2016?