Miquel Roman

Tinc dues germanes i dos germans (Isa, Francesc, Llucia i Josep-Lluís), i jo soc el segon. Com a bon germans, de vegades ens hem discutit, però tenim una molt bona relació. De tant en tant anem a sopar o a dinar plegats, a part de veuren’s a trobades familiars diverses. Sovint es difícil de fer coincidir les agendes, però ho provem.

El dia 30 d’abril, en Josep-Lluís, el més petit dels meus germans marxarà a treballar fora del País. Anirà a treballar a un hotel a Mèxic, a Cancun. Per ell es una oportunitat laboral i una experiència. Una d’aquelles oportunitats que s’han d’aprofitar quan arriben. I per això ens alegrem molt per ell …

Foto: en Josep, la Isa i el seu fill, Geremi 

Però el trobarem a faltar. No tinc un germà "favorit". Amb tots tinc punts en comú i diferencies, tots ens assemblen i som diferents, … però en Josep es el més petit. I dic petit com a jove, per que de fet es el més alt dels germans. Sovint, no tant sovint com voldria, però si de tant en tant, anem a sopar plegats, o al cinema, o a fer un cafè. I xerrem … En certa manera la perspectiva de fills emancipats ens dona més temes de conversa i més experiència. Però també m’agrada pensar que després d’una infància de cinc germans, amb el soroll i xivarri que correspon, ens agrada mantenir els lligams.

Josep es comprarà un ordinador i ens comunicàrem per internet d’un continent a l’altre. Per tant no perdrem el contacte. De tota manera el trobaré a faltar. Encara no ha marxat i ja el començo a trobar a faltar, cada vegada que ens veiem sembla un pre-comiat …