Ara que ja sé penjar cançons (i no només YouTubes), no me?n puc
estar. Un dels meus referents (molt original no sóc, a vegades) és Lluís Llach
(web oficial). Però, potser aquest
tema no l?heu pogut escoltar gaires vegades, o almenys en aquesta versió. No hi
entenc massa de rèquiems, però n?hi ha dos que m?agraden especialment, un de
Mozart (el de ?confutatis….?) i
aquest de Lluís Llach, ?Campanades a morts?
(aquí, a
Viquipèdia). La versió que podeu escoltar tot seguit l?he tret d?un CD d?impàs,
prescindible fins i tot, però amb un parell de temes memorables, com és aquest
el cas. El CD en qüestió és ?Rar?, 1994 (Picap).
Recital de l?Opéra
Comique de París amb l?Orchestre Symphonique d?Europe dirigida per Oliver Holt,
febrer de 1991 (ULL: dura més de 17 minuts!):
Text de la cançó ?Campanades a morts?:
I
Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.
I el poble es recull
quan el lament s’acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.
Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d’aquell trobador
que oblidés les tres notes!
Qui ha tallat tot l’alè
d’aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?
Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.
II
Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.
Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.
Que cap oratge
desvetllí el son
d’aquells que han mort
sense tenir el cap cot.
III
Disset anys només
i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.
Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.
Disset anys només
i tu tan vell;
impotent per l’amor que ell tenia,
li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
el nostres cos sempre estarà en primavera.
Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.
IV
La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres,
i els homes anaren cap a elles.
Cadascú fou un mot
del victoriós poema.
I, com a bis, un
dels moments més emotius de la carrera de Lluís Llach, quan la Laura Almerich davant del Camp
Nou ple a vessar es va equivocar mentre tocava el solo de guitarra de la cançó
que porta el seu nom. Si no vaig errat, aquesta cançó li va regalar Lluís Llach
a la Laura en
un concert el dia del seu aniversari. Si és així, em trec el barret davant un
regal d?aquesta magnitud.
"que a coisa mais bonita desse mundo é viver
cada segundo como nunca mais…"
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquesta versió de Campanades a morts és una delícia. Mentre més temps passa, més agraeixo a Lluís Llach la força i claredat amb que aleshores ens explicà aquestes coses.
I més convençuda estic que ens cal ésser exigents amb oficialitats presents; o amb arguments estranys sobre lleis excepcionals; o amb preteses ingenuïtats de persones que saben molt bé com funciona això de la informació.
Jo agraeixo el record de l’impacte que provocaren qualsevol de les coses que ens diu la cançó. La claredat; la estima i el dolor tan ben recollits; la notícia. Coses com aquestes recordo; i també que era bona informació. No entenia gaire cosa; però sí recordo valorar que tot això era una bona informació.
Pel que fa a la cançó: Laura; és un regal de magnitud. I el moment que recull el vídeo és un gust d’emoció.
Moltes gràcies.