MARCÚS
(@marcroca)
La sordesa del PSC [Salvador Cardús] i els dimonis
Ara bé, jo crec que es queda curt, que es descuida un aspecte -criticable- del socialisme. M’agradaria raonar-ho i justificar-ho amb proves, però ara només el deixo caure. Estem encaparrats amb els Populars i els pintem com el dimoni, i ens quedem tant amples. Realment el PP té una ideologia molt negativa pel respecte nacional que es mereix el poble català -com qualsevol poble, ni més ni menys-. Però, els socialistes no difereixen tant en el fons, segur que si en les formes, però no en el fons. Els Populars tenen la política de "o estàs amb mi, o estàs contra mi" (pensem en el tema Basc, per exemple). Però, és que els socialistes tenen tota una maquinària que no para de crear, a tota hora, un enemic: En diuen "La Dreta". Per tant, també juguen a classificar el món en bons i dolents. És igual si ells no fan polítiques d’esquerres -que no les fan-, l’important és que quedi clar que "La Dreta" és el dimoni, i si no estàs amb ells estàs amb el dimoni. I van de cosmopolites integradors, però com es pot integrar dividint el món entre bons i dolents?! Amb aquesta distinció, si no estàs al seu costat -per molt malament que ho facin- estàs "al lado oscuro de la vida", per tant, "via lliure, que facis el què facis, sempre serà millor que ser dels dolents de la pel·lícula"!.
Amb tot, i tot i el poder que ostenten els socialistes al Principat, no crec que sigui motiu de preocupació. Una clatellada d’ERC a les municipals i una altra a les Estatals, no són pas bones notícies pels socialistes catalans.
L’article del Cardús el podeu llegir a "vull llegir la resta de l’article".
El PSC és, sobretot, una màquina de manar. Té una retòrica
ideològica antiga però eficaç que li permet dissimular a la perfecció
la seva veritable missió: ocupar el màxim de poder possible.
Paradoxalment, el socialisme a Catalunya és una ideologia política que
ha aconseguit perpetuar-se a base de no ser aplicada. En el terreny
personal, els seus dirigents dibuixen un mostrari perfecte d’aquesta
incoherència constitutiva. I, oh miracle!, ha aconseguit que no se n’hi
faci retret. Diguem que es tracta d’un partit amb una enorme capacitat
d’acomodació a la realitat, a l’statu quo que dèiem abans. I és
un partit, en definitiva, que s’ajusta com un guant al funcionament
dels aparells de dominació estatals. Estructuralment, és el partit més
conservador de tot el mapa polític català.
PROVA CLARÍSSIMA DEL QUE DIC ÉS EL CAS DEL MODEL de desenvolupament
de la ciutat de Barcelona i de la xarxa d’interessos empresarials que
hi van associats. Són gairebé trenta anys de manar i teixir una sòlida
teranyina que pot resistir qualsevol candidat que hi presentin. I només
cal veure l’entusiasme gens dissimulat de determinats sectors
empresarials que es feliciten de deixar-se governar per un partit que
respecta els seus interessos sense altres "collonades" patriòtiques que
no siguin les espanyoles. Aquí teniu les paraules de les principals
organitzacions empresarials, agraint que se’ls deixi fer negocis en
pau, és a dir, que la governació garanteixi l’estabilitat per tal
d’assegurar el rendiment dels seus afers, que el risc ja el posen ells.
O llegiu les recents paraules del conseller d’Economia tranquil·litzant
els empresaris sobre l’aplicació -és a dir, anunciant la no-aplicació-
de la llei de política lingüística en qüestions d’etiquetatge.
SERIA EXTRAORDINÀRIAMENT REVELADOR saber quants milers de persones
depenen directament i indirecta, a temps complet o parcial, d’aquesta
màquina de manar i, en conseqüència, d’aquesta gran agència de
col·locació que ofereix llocs de treball de nivell d’ingressos mitjà i
alt. Rieu-vos dels "vicis" derivats dels 23 anys de governs
convergents, que no van passar mai de ser un joc de criatures al costat
d’aquesta "multimunicipal" del poder polític, que ara també controla
tres de les quatre Diputacions -algunes, amb presidència interposada-
i, des de finals del 2003, el govern de la Generalitat. És a dir,
pràcticament tot. I, abracadabra, malgrat una caiguda lliure de votants
mai no vista.
ÉS CONEGUT QUE EL PSC SEMPRE VA ESTAR MOSCA per l’anomalia que
suposava que CiU controlés el poder regional. Males llengües deien que
a Madrid ja els anava bé tenir-hi un govern nacionalista que podia fer
de torna a canvi de peixet quan les eleccions no proporcionaven el pes
electoral necessari. De fet, si hagués estat pel PSOE, ara governaria
Mas. Però pel PSC, per bé que la Generalitat era -i és- un poder més
aviat simbòlic i tenallat entre el poder municipal i el govern de
l’Estat, això de no tenir-ne el control, li mantenia viu el disgust de
1980. Fins que ERC li va donar la satisfacció.
DURANT ELS VINT-I-TANTS ANYS que es va mantenir aquesta dualitat de
poders, el multimunicipal del PSC i el regional de CiU, a Catalunya es
vivia en una de les dues realitats socials i culturals paral·leles que
havien creat. A manca d’un país de veritat, en teníem dos de mentida.
La majoria d’alts dirigents del PSC mai no van assistir al lliurament
de premis de la Nit de Santa Llúcia, que era "territori nacionalista".
De la mateixa manera, el món convergent no era present a cap
manifestació cultural que es fes en "territori sioux". (En sentit
estricte, els sioux, els de la reserva, sempre van ser els de CiU, però
una de les gràcies del PSC va ser la de crear la imatge contrària).
Cadascú tenia els seus artistes, els seus intel·lectuals, els seus
jurats i premis, les seves sales d’exposició i de concert, els seus
teatres, els seus mitjans de comunicació… Es diu que una part de les
cúpules dels partits només coincidien en els casaments o en els salons
anuals de la Fira de Barcelona quan hi anava el rei.
ARA S’HA ACABAT LA CATALUNYA DUAL, i ja només hi ha un gran poder.
El PSC està descobrint territoris que fins ara li eren ignots, i els
voldrà colonitzar. Hi està especialitzant alguns dels seus empleats,
com abans va saber especialitzar-ne d’altres en el control de les cases
regionals i de fa poc, també, en les associacions de novíssims
catalans. I, tanmateix, el PSC té un problema que tard o d’hora li
esclatarà a la cara: no té orelles per a les aspiracions nacionals dels
catalans. El PSC, nacionalment, sordeja.
DIC QUE LI ESCLATARÀ A LA CARA PERQUÈ AL PSC se li ha acabat la moma
d’inventar un adversari tan malvat com va fer amb CiU. A vegades ho
prova amb ERC, a qui tracta -a toc de consigna, una tècnica que sempre
els ha funcionat de meravella- d’immadurs. Però en l’omnipotència, el
PSC sordeja més que mai, i no sent que hi ha un bon tros de país a qui
pot manar, però a qui mai no governarà. I aquest és el nostre drama
actual: una oposició queca i una alternativa bòrnia davant d’uns
manaires sords que no poden, no volen o no ens saben governar. Perquè
per governar un país, per dir-ho com el poeta, cal somniar una pàtria
completa, i ells en tenen prou que sigui petita.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un bon article.
I el què hem de fer amb aquesta mena de sords és no plànyer-los i deixar d’obeïrlos. A banda de mirar que molta gent s’assabenti de les diferències que hi ha entre manar i governar; de les diferències que hi ha entre una democràcia i un totalitarisme. Per començar.
Salut!