MARCÚS
(@marcroca)
En els dos apunts anteriors a aquest, s’han obert dos debats interessants: El primer -que em sembla molt important de tractar i bàsic- tracta sobre l’excés d’iniciatives sobiranistes a la xarxa, i la seva dispersió, fets que les poden arribar a fer inútils i, fins i tot, poden provocar esgotament. Per tant, em sembla interessant que s’opini sobre això i, sobretot, donar solucions.
Transcric alguns dels comentaris d’aquest apunt:
que contestis et diré: seguríssim, la mà al foc si vols, que no, que
no ho fas expressament, ni amb d´altre intenció que fer el què puguis
però, vols dir que no hi ha massa associacions, colles, reunions,
ateneus, tertúlies, confraries, societats, etc. que es defineixen
independentistes ?; vols dir que no seria millor que n´hi hagués el
mínim possible ?
I, afegeix: Evidentment el mínim possibe seria una cosa que aplegués tothom. Ningú no vol dispersar …
Marcús diu: Hi estic d’acord…
…i és un dels aspectes on cal aprofundir més.
L’independentisme a la Xarxa pot prendre moltes formes: Blocaires
(XBS), ciutadans (EstatPropi.cat), informació (INDEPENDÈNCIA),
organitzacions, partits polítics, PDD, SiP,… i mil més. Com sempre,
sobreviurà el què sigui útil, però per damunt de tot s’ha de començar a
pensar en crear algun web que ho aglutini tot, d’una forma funcional,
una XS=Xarxa Sobiranista.
Penso que una eina com Netvibes, quan es pugui fer una web pública –que sembla ser que serà possible aviat-, pot ser un bon punt de partida. A través de la sindicació de tots els continguts en un únic web.
I,
repeteixo, estic d’acord amb tu que un dels principals temes a
solucionar és l’excessiva diversitat en el moviment independentista.
Però és bo que vagin sorgint iniciatives.
Cada vegada estic més convençut que el que falla en tot el debat polític nacional són els continguts.
Mira, estic cansat de navegar per dotzenes de webs, noticiaris, fòrums,
etc. i que el tema del dia sigui que "Puicercós alerta que no hi ha
espai fora d’Esquerra". Mira, això és una bajanada com un piano. Fins
que no entenguem tots que és una bajanada i passem
d’ella no fotrem res. És que el tema ja cansa: un dia és això, el dia
següent tots pendents d’un altre titular completament inútil.
Puigcercós dient que cal renegociar el finançament anant més enllà de
l’Estatut, Carod diu que ara no toca; fins aquí més inanitat, més
perdre el temps, però anem nosaltres i miris on miris, llegeixis on
llegeixis tothom està pendent d’aquestes tonteries. Així no podem anar.
Em donen ganes de plegar, de fet he perdut ja pràcticament tota
esperança, no de que Catalunya pugui ser independent, no, això no és el
que més em preocupa; sinó de que algun dia puguem tenir un debat
polític intel·ligent, articulat, estratègic, participatiu, ple de
contingut. És que ja em són igual 40 "blocaires d’Esquerra" o 50
"blocaires de CiU", com si fossin 80 i 100, m’és igual si tots o diuen
el mateix o comenten titulars a veure si foten a l’altre, a veure si
esgarrapen una dècima d’intenció de vot, escolta que el Duran vol ser
ministre, escolta que al Puigcercós li fan penjar la bandera espanyola
a la Conselleria. Mira, se me’n refot.
aquí a l’univers no hi ha un debat polític elaborat i per tant, per
inclusió, no hi pot haver un debat polític independentista elaborat.
Això és qui dia passa any empeny. Podem penjar mil webs, fer mil
xarxes; pero fins el dia que no ens decidim a posar-nos a pensar,
parlar i construir sense dogmatismes, això no serà possible. (Ah, i ho
sento, no em puc apuntar a la CUP, no sóc "anticapitalista".)
I, en Tristany, diu:
Daniel, penso exactament el mateix tu. Personalment, fa temps que em
nego a escriure sobre el Mas, el Puigcercós, el Carod i cia…perquè la
discussió no és política (perquè no hi ha poder català) sino que és una
discussió sobre "egos", "organigrames" i "status" personals, més o
menys llardosos…i el tema aquest és avorrit, molt, molt avorrit. Molt
(avorrit).
DONCS BÉ, EL DEBAT QUEDA OBERT.
L’altre debat que em sembla interessant -més lligat al món de les idees- és el que s’ha obert amb l’article del Xavier Sala i Martin que vaig penjar ("La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya"). A propòsit d’aquest apunt que acabo d’enllaçar i dels comentaris que s’hi van deixar, en Francesc Puigcarbó ha escrit un extens apunt en el seu bloc contradient la viabilitat de les tesis independentistes. Personalment, no hi estic gens d’acord, però em sembla molt interessant el què hi diu, perque no és l’únic que ho pensa, ni molt menys! I, pensar i respondre argumentadament els seus arguments, em sembla un exercici útil i interessant. Seré molt simple, però jo sempre dic: "Si juguem al joc de les fronteres, hi juguem tots".
[Envia?l a Independència]
[Envia?l a La
Tafanera] [Envia?l
a Politi.cat]
[Envia?l a
Remoume.net] [RSS
d?aquest bloc] mailto:markusrv@icab.cat
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A Europa ja no hi han fronteres, MARCÚS, i a Espanya, las de Portugal, Andorra i Gibraltar, aquesta és una de les diferencies que fan inviable la Independéncia.
Sobre les quantitats estic d’acord en que cal algun lloc de
trobada de les diferents iniciatives (per informació, per ordenar idees, per
projectar accions, per simplificar feines, per veure’ns,). Alguna manera d’aglutinar
esforços, i sobretot desfer enfrontaments que hi ha i que no duen enlloc. Vull
dir que no cal que fem simplificacions de creure que ha d’haver una plataforma,
grup, equip, que prevalgui sobre altres; però tampoc hem de pensar que
qualsevol és vàlid per liderar el moviment sobiranista que hi ha. Penso que estaria bé sobretot pensar en la feina que hi ha per fer, i en com la podem fer. Així com preparar-nos per la, de moment hipotètica, diada de celebració de la independència política.
Sobre la resposta de Puigcarbó diria que no respon al que
planteges. Hi afegeix altres elements com ho són les idees d’optimisme, pessimisme,
"facticitat", análisi d’ambient polític, voluntat espanyola, resultats més o menys satisfactoris, etc. No respon perquè Sala i Martí parla d’uns mals
arguments que s’han acostumat a presentar contra el projecte d’independència, i
Puigcarbó es refereix a altres coses.
Tampoc no hi estic d’acord en el que afirma de que Sala i Martin presenta “raons purament teòriques que no es puguin aplicar a la realitat” (l’exemple
del boicot del cava, a més, té una pila de problemes. Perquè no va ser un
boicot econòmic sinó mediàticopolíticmediàticopolític (i les xifres de vendes neguen l’èxit que
li presum Puigcarbó). Tampoc em semblen arguments contra els de Sala i Martí la
profecia sobre la resposta de l’empresariat (que a més penso s’hauria
d’emmarcar en una observació sobre canvis econòmics generals que podem
preveure; força més amplis que la por a les deslocalitzacions).
Els detalls "d’alçades la la història o conceptes obsolets" tampoc responen al problema de la enganyifa de la "inviabilitat"; els trobo interessants, però, pel que ens permet veure. 1) Que els dogmatismes ens confonen i enceguen, i 2) Que és clar que no hauríem de permetre que els conceptes del segle XIX, siguin d’estat, nació, o d’altres, siguin els actuals o modèlics per nosaltres. No sé si t’ho he comentat en alguna altra ocasió, crec que hem de fer un estat que no prengui com a model cap dels que ens envolten, que ja veiem com les gasten. Els dels XIX, que és el que de moment anem aguantant i suportant no sé com, i que generen moltes violències, això sí que es prou clar.
No sembla que la cosa estigui despertant passions, però per a qui pugui interessar, he desenvolupat una mica la idea del meu comentari.
http://horitzons.blogspot.com/2007/08/algunes-idees-sobre-poltica-i.html
Salutacions