13 d'abril de 2011
Sense categoria
0 comentaris

105a. carta: Conclusions primeres

Amigues i amics: comença a arribar el final del seguit, i intermitent, de cartes que intenten parlar no tant dels grups manifestament violents que hi ha a la societat, sinó que de les condicions que poden fer que aquesta violència vagi més enllà d’ells.
Amigues i amics:
    com recordareu, les reflexions que he anat fent sobre alguns aspectes de la violència més o menys soterrada existent a la societat, van començar —Carta 93a. Del Liceu a Sitges, viatge per l’horror—, a partir de què mentre que al Liceu es representava una obra ben violenta, Lulu, dura expressió de la violència que de sempre ha existit contra la dona, presentada en diferents mitologies com l’origen de tots els mals de la humanitat. Lilith, Eva i Pandora en les més properes a nosaltres —una qüestió que val la pena tractar, perquè ha estat sent així fins els nostres dies en novel·les, obres teatrals, pel·lícules…, però que no entra aquí—, alhora que al Festival de Sitges es projectaven uns films tan violents, però tan gratuïtament violents, que el director del Festival havia dit que s’havia vist obligat a visionar pel·lícules que mai més tornaria a veure. I és que el Festival ha esdevingut, de mostra de cinema fantàstic, que és una important branca de la intel·ligència i la llibertat en el món de l’art, a bàsicament gore, que és tot el contrari.
    Un d’aquests films, us ho recordo, presentava la violació d’un nen de sis mesos. Seqüència que ha suscitat una denúncia contra el director del Festival —i una defensa corporativista dels qui confonen la gimnàsia amb la magnèsia—, el qual, si de debò s’havia horroritzat per algunes de les pel·lícules que presentava el festival que ell presideix, l’honest era no acceptar-les, o bé dimitir si les pressions des de la indústria de l’horror per l’horror eren massa fortes.
    No és un fet qualsevol que mentre que alguns consideren el temple del conservadorisme, es pogués veure Lulu tot just en un moment que l’assassinat de dones s’incrementa any rere any —ja en duem 18 o 19 des de gener, alhora que altres milers són prostituïdes, amb enganys i violència física, pràcticament a la nostra vista—, es defensi que la violació d’un nen de sis mesos, més el fotiment de sang, fetge i evisceracions vàries és una expressió de creativitat.
    Aquest tema de la violència  gratuïta, conscientment dirigida no a la intel·ligència del receptor com medi de denúncia, sinó que a la seva morbositat, en l’àmbit no de la cultura o de l’art, ni tan sols del lleure, sinó que com medi mercantil de vendre productes fàcils i rendibles, penso que és important en els moments que ens trobem, però ho deixo per la conclusió final.

    Després, en tres altres cartes, (94a, 95a i 102a). que duien el títol genèric de Una societat violenta —que reconec que no és gaire encertat— he anat passant revista a un seguit de grups que fàcilment podem trobar en el dia a dia: els incapaços d’assumir amb normalitat la més petita frustració; els autistes socials, mancats de cap mena d’empatia i pels quals l’altre simplement no existeix; els qui afirmen la seva fràgil personalitat posant els peus damunt els seients dels vehicles de transport públic; els qui necessiten de música ben alta perquè no suporten que els envaeixi el silenci; les múltiples tribus urbanes que, paradoxalment, semblen viure en un autisme col·lectiu, vestint uniforme i succedanis de pintures de guerra que els distingeixin dels altres; tots els sectors alienats que podríem dir les i els “juanis”, amb una visió del món veritablement sorprenent, especialment elles, que sovint no passem de ser una paròdia cutre d’allò que abans se’n deia dona-objecte, etcètera.
    O sigui, un conjunt de grups que malgrat l’aparent llibertat de funcionament, especialment en l’àmbit sexual, són sorprenentment conservadors en el que podríem dir àmbit social, ja que col·lectivament no entenen, semblen incapaços d’entendre, un món, una societat distinta a la que coneixen, amb unes relacions econòmiques i personals del tot diferents. Per més que en aquesta, les seves condicions són francament penoses en la gran majoria dels casos. I a més en gran part víctimes, en el sentit literal del terme, física i econòmicament, de les mil i una drogues que circulen… I no parlo exclusivament de gent jove, perquè hi ha cada adult, de més de quaranta anys i tot, que Deu n’hi do!
    Ja veieu que no entro en els grups més específicament violents, aquests dies notícia, però que actuen al seu aire fa ja anys i anys, sinó que parlo de gent que podríem dir normal per més que amb algunes característiques específiques. Gent que en circumstàncies normals tampoc són gaire més problema que qualsevol de nosaltres, amics i amigues. Que, evidentment, som el paradigma de la normalitat més normal. I si no, que ens ho preguntin.
    Però tampoc és dels components d’aquests sectors o grups. una mica rarets, dels que vull parlar, sinó que de la gent normal, absolutament normal, que és la gran majoria de la població. Dels qui en general sols han aspirat durant anys que a tenir una feina estable, un pis en propietat relativament confortable, una dona, o un marit, i uns nens macos i simpàtics, unes vacances a algun lloc exòtic, un aparell de televisió relativament gran on poder veure pel·lícules d’acció més o menys violenta, o porno més o menys excitant llogades al videoclub de la cantonada, unes relacions d’amistat relativament amistoses…
    I també anar algunes vegades a algun lloc on fora de la feina, la llar i de vegades els amics, poder relaxar-se i treure’s neures: Un bar de carretera, o una simple cruïlla, amb senyoretes simpàtiques, moltes de les quals no saben més enllà de deu paraules en una mena de castellà, però quina importància pot tenir això, oi? Ell no va allà a discutir sobre temes més o menys transcendentals. O un camp de futbol o bàsquet on poder insultar l’àrbitre i “els altres”, encara que aquests “altres” siguin nanos de 12 anys, de l’equip enemic del nen o la nena…
   Tampoc aquests són majoria en la societat, però sí que formen part de la gent normal, de la gran majoria de la població, que és de la que tot just vull parlar, perquè alguna cosa em preocupa en ella. Perquè en conjunt està més que futuda, i el seu ideal món, el seus valors, estan caient, si no és que ja han caigut, a trossos.  Permeteu-me, però, abans fer una mica de panorama de la situació. Una situació que en paraules senzilles, i per dir-ho tal i com ho dèiem al meu barri, el Poble Nou (així separat), està cardada. Però que molt cardada.
    I és que si Mas s’ha llançat a una campanya de retallades a dojo, no és pas per cap maldat intrínseca que l’impulsa quasi que patològicament a carregar-se el nostre ja de per si escanyolit estat de benestar. Dir això, és una de les moltes bajanades que llança allò que un dia va ser esquerra i ara ja no és ni dreta ni esquerra, sinó que tot el contrari.
   I si Zapatero ha acabat sent un fidel servidor dels grans poders financers, que el fan ballar al so que toquen, no és pas perquè de sobte hagi tingut cap il·luminació pro capitalista, hagi caigut de cap burro, ni esdevingut humil lacai del capital per voluntat pròpia
   Dir això sense anar més enllà, quedar-se en l’exabrupte i desqüalificació fàcil, és eludir el fons de la qüestió per part d’aquells qui quan la cosa ja era més evident, estaven calladets, quan no és que hi participaven en el pastís. Formant part del govern de Catalunya, que ja té dallonses!
   El 2006 –i no m’equivoco en la dada–, ja començava a veure’s que la crisi que venia era gran. I el 2008 que era sistèmica, i segueix sent-ho i encara no es veu el final del túnel. I dins d’ell, intentant avançar cap a la sortida, les solucions que es presenten no són una qüestió de bones o males voluntats, sinó que de model. I esclar, en un model basat en el llibertinat del mercat, breu, un model capitalista, si en moments de tràngol cal acórrer a algú, primer que ningú altre estan els poders, no agents sinó que poders, econòmics, perquè si ells s’ensorren tot s’ensorra. I tenen raó, si s’ensorren les grans empreses econòmiques, tot s’ensorra… com no sigui que s’avanci de debò cap a un altre model econòmic. Un model en el que d’una o altra manera comenci a girar-se la truita, de manera que el model bàsic deixí de ser el de la propietat privada dels béns de producció i canvi. O sigui, com va escriure Trotsky, començar a espoliar els espoliadors —i perdoneu que m’hagi posat clàssic.
    I per arribar aquí, després del terrible fracàs –diguem les coses pel seu nom– del “socialisme real”, i el ridícul funcionament dels epígons que encara subsisteixen, i que res no tenen a veure amb cap model superador del que ha durat posem que tres-cents anys amb poder econòmic, i no gaire més de dos-cents amb poder polític, cal tenir la capacitat d’analitzar errors propis, que n’hi ha un munt! per així poder començar a presentar alternatives transformadores, i creïbles, a un capitalisme que ara crec que sí que podem dir que ja no dóna per més. Entre altres coses perquè cada cop li queden menys territoris colonials o neocolonials per explotar. I ara, com al segle XIX, torna axplotar-nos a nosaltres, obertament.
   Perquè si ens limitem a cridar aquesta tonteria de: Que la crisi la paguin els rics!, sense plantejar-nos quins instruments tenim per conseguir que paguin, anem ben apantats
    Deixe’m això, però, per a la carta de la propera setmana. Amicalment.
                        Francesc Font

PD. Amb el de Barcelona i voltants, s’ha culminat el procès de consultes sobre el dret a decidir. Sondeig, o consulta, que en el cas de Barcelona ha estat un èxit que ha sorprès molta gent. Penso que més als contraris que s’hagi fet, que als qui estem a favor, oer més que no ho diran.
    El que vull destacar, però, és la típica mostra d’hipocresia d’algunes actituds de suposats demòcrates. Malgrat que Franco va morir el 1975, quaranta anys de dictadura, feixista primer, feixistitzant durant els quinze darrers anys, marquen. I això —si més no per a mi— es mostra una i altra vegada en les constants al·lusions a la democràcia per part de gent amb trets més aviat autoritaris. En aquest cas concret, he pogut sentir algun debat en el què sempre hi havia algú que començava afirmant molt seriós que estava totalment d’acord en què s’hagués celebrat, faltaria més! però… Doncs bé, a mi em sobra que “s’estigui d’acord”, ja que per algú que creu en les formes democràtiques, en el que s’ha d’estar és en desacord en què aquesta consulta-enquesta s’hagi celebrat en les condicions que s’ha hagut de fer.
    Fins i tot considerant-la no vinculant per raons legalistes, hauria d’haver-se celebrat amb ple suport de les institucions. Amb mítings públics dels partidaris i dels adversaris de la independència de Catalunya, creant-se així la consciència de què hi ha un problema que ens afecta a tots. I aleshores, les al·lusions a la “democràcia, però…”, sobrarien. I sobrarien tot just perquè estaríem immersos tot, partidaris i adversaris, en un procés absolutament democràtic. Així de senzill
    Ara bé, serà això tot just el que temen aquests demòcrates del però? Començant per El periódico i la seva portada militantment anticonsulta?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!