19 de gener de 2009
Sense categoria
0 comentaris

8a carta. Sobre la improbabilitat d’allò que no és gens probable

Circulen dos únics autobusos amb una frase que és agnòstica, no pas atea, i els qui no poden admetre que ningú qüestioni, per més que sigui tímidament, les seves veritats absolutes, posen el crit al cel. I això que la religió, qualsevol religió, va néixer intentant trobar respostes lògiques a fenòmens incomprensibles.

Amics i amigues:
    Fa un parell de dies que vaig veure passar un d’aquells autobusos que en diuen ateus, quan en realitat són simplement agnòstics. I és que quan es toca el tema de déu i la religió, la confusió arriba fins i tot a aquells que diuen que volen clarificar les coses.
    Ara bé, abans de comentar-vos perquè dic això de la confusió, permeteu-me que comenci dient que estic convençut que déu, la idea creadora de qualsevol dels molts déus que hi ha, és el primer intent de trobar una resposta lògica, científica si se’m permet, a un fenomen que apareix com inexplicable. Sí, sí, amics, he dit lògica i científica. M’explicaré. Imaginem-nos que fa una pila de milers d’anys, quan per boscos i sabanes vagaven uns homínids encara molt a prop de la simple animalitat, hi va haver una tempesta. Terrible, esfereïdora, de colló de mico que dèiem al meu barri. Llargues flamarades, acompanyades de paorosos trons surten d’un cel negre i cauen damunt el terra. Un pobre homínid està arraulit sota unes pedres. Ha viscut moltes altres tempestes, i com qualsevol altre animal, s’ha amagat sempre allà on ha pogut. Tremolant de por.
    Aquesta vegada, però, passa una cosa nova. Malgrat la por que té, l’homínid s’incorpora una mica, mirà cap amunt, i es demana qui pot haver allà dalt llançant aquells llamps i aquells trons, i aquells rams d’aigua, que poden destruir-lo a ell, com ja ha passat de vegades amb altres individus de la seva manada. Vet aquí, amigues i amics, un moment transcendental en la història de la humanitat. El moment inicial de la ciència! El moment en el que algú, davant d’un fet que no entén, es fa una pregunta: “I això que està passant, per què passa?” I cerca una resposta a la seva pregunta. En aquest moment, aquell homínid, fins ara pràcticament un animal més, ha passat a l’estadi de prehumà.
    I troba una resposta, lògica. L’única possible en l’estadi de desenvolupament que es troba: allà dalt, hi ha una força enormement, poderosa. Superior a tot el que ell es pot imaginar Fixeu-vos, amics i amigues, que la conclusió a la que arriba aquest prehumà és, avui, milers de segles després, científicament impecable. Les forces de la natura segueixen sent més poderoses que les humanes. Naturalment, el pobre prehumà no pot anar més enllà d’imaginar-se que allà dalt hi ha alguna cosa, superior a tot el que ell coneix. Alguna cosa, el poder de la qual no pot comparar-se a res del que pugui haver al món que ell coneix. Un ésser superior, l’existència del qual és indiscutible. Sols cal veure que és el que fa quan vet a saber perquè, s’emprenya.
    I arribat aquí, fa un pas més. Mira cap amunt i prega reverentment: “Oh, ésser poderossíssim que estàs al cel. Tingués pietat de mi, i no em facis mal amb els teus llamps i els teus trons”. Vet aquí un altre pas cap a la humanització. Acaba de crear una eina, en aquest cas la pregària, per tal d’influir en els esdeveniments.
    I finalment, conscient ja del què passava i convençut de perquè passava, mira directament cap el cel, on no hi ha cap dubte que hi viu aquell ésser tan poderós que ell ha descobert, i li diu: “Ben mirat, oh ésser poderós, allò que has de fer és llençar els teus raigs de foc cap aquella vessant de la muntanya, on viuen uns individus d’allò més emprenyadors, que no em deixen anar a cercar maduixes ni a beure aigua d’una font que tenen al seu territori. Si els aniquiles, et faré un gran monument fet amb trenta-sis pedres, una damunt l’altre, i et cantaré boniques cançons de lloança al teu poder”. I en aquest moment, amb aquest gest, aquell prehumà que havia creat déu, va crear la religió. I va esdevenir humà amb tot els ets i uts. I a més, suprem sacerdot, ja que tenia el privilegi de parlar amb déu amb tota confiança.
    Si amigues i amics, la religió, totes les religions, van néixer per la necessitat que tenim els humans de fer-nos preguntes davant tot allò que no entenem, i cercar respostes que ens ajudin a entendre-ho i, així poder modificar-ho. Per tant, ciència i religió tenen un nexe comú… en el seu origen. Després, com és sabut, la religió es va quedar ancorada en l’existència d’un ésser suprem, que ella controlava i que li donava poder terrenal i es va dedicar a perseguir, a mort sovint, aquells a qui una resposta, qualsevol resposta, no és més que el camí cap a altra pregunta, la qual ens donarà  una nova resposta una mica més precisa que l’anterior resposta, etcètera. Perquè la ciència està basada en el dubte, en la pregunta. Especialment davant les respostes fàcils i còmodes. I la religió no pot tolerar les preguntes, ja que en realitat no té cap resposta. A res.
    Ara bé, tampoc és massa científic el dubte pel dubte. I menys el dubte causat no per la incertesa, sinó per la por a ser acusat de no sé quina deformitat mental. I aquí tornem al començament, perquè un que es declara ateu, no pot vacil·lar en la seva afirmació de la inexistència de déu, de cap déu, perquè aleshores és agnòstic. Així de senzill. Però, ai amigues i amics, el poder de la religió, de l’església, de qualsevol, encara és molt fort. Perquè elles han sabut compaginar molt bé la por a la incertesa del més enllà, amb la por a la certesa de la seva crueltat en el més ençà. I és que aquesta església que tenim aquí, i ara parlo de la cristiana en la seva facció catòlica, que tant defensa la vida, ha estat al llarg de la seva història una brutal administradora de la mort. De vegades amb formes d’allò més cruels.
    És una organització de poder, que en nom d’un suposat creador s’ha negat, brutalment quan ha pogut, amb mil sofismes quan no li ha quedat més remei, a mirar el món amb una mica de desig d’entendre la realitat del que diu és la creació de Déu. Des de la immensitat de l’Univers, a l’existència d’animals prehistòrics, des que la Terra gira al voltant del Sol, fins les possibilitats d’investigar en el guariment de moltes malalties fins ara inguaribles. I és així que ens trobem amb que aquells que en nom de la vida s’oposen a coses que poden ser tan útils, tot just per salvar vides com és la investigació en cèl·lules mare, acusin desvergonyidament als qui tímidament posen un petit dubte sobre la probabilitat de l’existència de déu de crear confusió.
    Si poguessin, ben segur que prohibirien aquest tímid cartell, en dos únics autobusos! Perquè no sé si us adoneu que, conscients de què en molts aspectes no poden convèncer ni als seus fidels a què segueixin la línia recta, pressionen constantment els governs per tal que les seves obsessions siguin llei. I és que, no ens enganyem, les esglésies, qualsevol, creuen més en els codis penals terrenals que no pas en la recta justícia dels seus déus.
    Bé, amigues i amics, és aquest un tema que caldrà seguir tractant. Per tant, acabo aquí i fins dilluns vinent. Cordialment
                Francesc Font   Xaronet

PD. Us heu adonat que a TV3 estan donant en directe tres o quatre partits de futbol cada cap de setmana? Tindrà alguna cosa a veure amb l’agreujament de la crisi?

 
   
   
   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!