Ves que vinc!

Diada Nacional de Catalunya, 2013, Via Catalana cap a la Independència

El 1705 va morir Carles II sense descendència directa, deixant les espanyes mancades d’un hereu clar. L’Arxiduc Carles, fill de l’emperador austrohongarès, comptava amb un acord previ, però Lluís XIV, també dit Rei Sol o el Monstre, va copsar la gran oportunitat i va introduir un nou pretendent, el seu nebot Felip d’Anjou. Així s’inicià la Guerra de Successió, la primera d’abast mundial, amb Anglaterra, Flandes, Portugal i Catalunya, d’una banda, i França i Castella de l’altra

Catalunya s’hi jugava molt. Val a dir que, a diferència del que es creu, al 1700 Catalunya i Castella eren dos estats tan diferents com ho poden ser avui Anglaterra i Canadà: comparteixen la mateixa reina, Isabel II, però es vehiculen a través de parlaments i constitucions propis i sobirans. El mateix passava entre Catalunya i Castella.

El rei de Catalunya, per ser-ho, havia de jurar les lleis i les constitucions catalanes. Si no ho feia, no era el rei. L’Arxiduc Carles les havia jurades solemnement a Barcelona el 7 de novembre de 1705 i per això va ser coronat sobirà dels catalans. Felip d’Anjou, en canvi, seria rei absolutista, de la mateixa manera com ho era el seu oncle i de la mateixa manera com ho permetien les lleis castellanes. Aquesta era la qüestió per a Catalunya: el manteniment de les llibertats específiques del dret civil català, moderníssimes ja des del segle XV, on un súbdit podia denunciar al rei i, fins i tot, guanyar el judici.

Les vicissituds del conflicte foren moltes però l’abril del 1713 se signà el Tractat d’Utrecht i la balança es decantà. Anglaterra anul·lava el Pacte de Gènova fet amb els catalans i se’n procurava un altre pel qual obtenia tres grans beneficis: Menorca, que va ser anglesa durant un segle; Gibraltar, que encara avui ho és; i sobretot l’obtenció del dret d’assentament, que li permeté trencar el monopoli comercial de les espanyes amb les seves colònies, punt de partida de la seva futura hegemonia imperial.

Així és que Catalunya restà sola i abandonada pels seus aliats, ja que l’Arxiduc també es mig retirà havent estat nomenat emperador en morir el seu pare, primer, i el seu germà, després. I començà l’heroica resistència catalana. La permanència de les llibertats i privilegis catalans bé s’ho valia. Viure dignes o morir. Fou tan èpica aquella resistència que tot Europa n’anava plena, i fins nasqué “el cas dels catalans”, encara vigent avui a Anglaterra, on la vergonya els acusa de traïció.

I a les quatre de la tarda de l’onze de setembre de 1714 vàrem ser derrotats però no vençuts. Nasqué allí l’Espanya unitària, la d’un rei absolutista que imposava la seva autoritat per damunt de les Corts, i que més tard es traduí en el Decret de Nova Planta.

Però aquella aferrissada defensa de les nostres llibertats va mantenir viva la flama. I avui, 299 anys després, encara recordem aquells fets i en mantenim viu l’anhel. És per aquesta raó que els catalans celebrem la nostra Diada Nacional l’onze de setembre (oficial d’ençà del 1980), per tal que aquella derrota esdevingui victòria. L’any que ve, el 2014, ja farà 300 anys i a través d’una consulta i de la força de les urnes esperem recuperar el que mai no hauríem d’haver perdut.