A les vuit del matí, l’Helena ja és dalt de l’avió perquè a les deu ha de presentar una feina a un client de Madrid. Acabada la presentació, taxi i cap a Barajas, on dina un entrepà caminant cap a la porta de sortida del pont aeri. No li ha estat fàcil desempallegar-se del client, que, tant sí com no, volia convidar-la a dinar. Quin plom!
En el vol de tornada, aprofita per a escriure l’article (urgent) que li ha demanat una revista de la universitat. Arriba a Barcelona just a temps per a la reunió de direcció de l’empresa. Després, pot seure finalment al seu despatx i la secretària pot recitar-li una llarga llista de trucades pendents. Fa un recés: pren un cafè -massa cafès!-, mira per la finestra del despatx i, com sempre, es sorprèn de comprovar que el carrer és ple de desvagats. I ella? Per què viu emmanillada? Fi del recés. Parla per telèfon durant tot el trajecte fins a la facultat, i arriba tard: nota la decepció dels alumnes, que ja es pensaven que no hi hauria classe.
Sortint de la facultat, corre a comprar quatre coses al supermercat i les puja al pis de la seva mare, que està engripada. Només hi està deu minuts; ha quedat en un bar amb uns amics francesos que avui són a Barcelona.
Arriba a casa tard. No ha sopat però no en té esma. Es treu les sabates amb un parell de coces enlaire i cau al sofà. Mig endormiscada, amb la sonsònia televisiva de fons, recorda que demà fa anys. “Trenta-cinc –es diu-, he de pensar a tenir un fill!”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tindrà un o dos fills i un marit que, amb una mica de sort, ajuda. Serà una bona mare. L’escena del sofà serà encara més tard i no tindrà mai ni un minut per a ella.
i hi haurà molts moments en que no arribarà a tot i es sentirà perduda, i una mica fracassada, però seguirà lluitant per la seva família i per ella mateixa i segurament el company li dirà que l’admira per arribar a tot arreu i ella pensarà ” més m’estimaria que no m’admiressis i compartissis, els nens, la nevera, la feina de casa….”, perquè ajudar ajuden, però el verb hauria de ser “compartir”.
És evident que aquest no és el millor model, és clar que no, però també és cert que si vols tenir família (cosa molt licita) és difícil fer-ho d’una altre manera, o és que totes les que volem ser mares hem de renunciar a tota la resta?