Las al jaç

–La fuerza que mueve el universo es la naturalidad –em diu mentre prenem el cafè, com qui no diu res.

En Manuel, mig macarra i mig filòsof, tendre i violent alhora, viu en el que ell anomena “el mundo invisible”. S’està en una barraca rural on a l’hivern fa fred, a l’estiu calor, a la nit és fosc i quan plou et mulles. Hi té poques coses perquè “el depredador” et podria penetrar per la vista: no és bo veure tot el dia objectes artificials; val més tenir els ulls avesats al foc, l’aigua, la terra, gallines que campen lliurement, patates i cebes per terra, ametlles esteses al sol.

No llegeix, no mira la televisió. Si de cas, toca una estona la guitarra. Sosté que és feliç quan, havent sopat, seu davant el foc i contempla les estrelles amb un got de vi en una mà i un cigarret de maria a l’altra. Abans d’anar a dormir, posa un disc –tant pot ser Camarón com “cantos devocionales húngaros”- i enyora l’udol de la tramuntana a Menorca, per a ell la millor música.

El seu historial ja comença a ser llarg. Ha viscut a Cales Coves, a l’Índia, a la Segarra, a Barcelona “en un banco, con cartones” o a l’Empordà. Va conèixer els paradisos artificials (parla del “cornezuelo del centeno” i de la silosivina com qui parlés d’un redoxon), i ha practicat algun llarg dejuni voluntari i molts de més breus però involuntaris. Per a poder menjar, ha fet des de pagès a enterramorts. Ara té una petita pensió i, si li vaga, fa de paleta pel seu compte.

Ha aplegat uns quants deixebles, elegits entre els qui ell anomena “guerreros diez”, que defineix com a “seres que pasan de la puta mierda”.  (CONTINUA…)

Si ells viuen en el “mundo invisible”, els altres vivim en el “mundo muerto”. Som els qui a l’hivern no passem fred ni a l’estiu calor, de nit encenem els llums, quan plou no ens mullem i tenim la vista avesada al plàstic, l’asfalt i les pantalles. El depredador ens ha fet seus. Som “bultos de carne llenos de toxinas”, “parapléjicos”, “extraterrestres”. Els pitjors de nosaltres són els “licántropos” (o sigui els “hijos de puta”). Diu en Manuel que d’aquests n’hi ha per donar i per vendre.

Els anys i la filla, que viu amb ell alguns dies cada setmana, l’han tornat menys radical. Té cotxe i fins ha comprat un televisor per a la nena. Comença a acceptar que llençar per la borda la civilització fóra una bestiesa, però manté ferma la idea que ens hem allunyat massa de la nostra essència.

És un home sincer, autèntic. Me’l miro mentre em parla, esdentegat prematurament, desprenent la sentor pròpia dels qui viuen sense aigua corrent, i penso que, ell sí, es pot permetre el luxe de sentenciar sobre l’univers.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!