Las al jaç

El 1839, Robert Schumann escriu a la seva promesa Clara:

“Acabo de llegir la teva carta, on dius: “si em quedo un any a Dresde, m’oblidaran com a artista”. Clärchen, no pot ser que ho diguis seriosament. Encara que t’oblidessin com a artista, que potser no series estimada com a dona? Promet-me que no em tornaràs a dir una cosa així. El primer any del nostre matrimoni hauràs d’oblidar l’artista. Només hauràs de viure per a nosaltres, per a la teva casa i per al teu marit. I ja veuràs com et faré oblidar l’artista. No: la dona és més important que la pianista i el meu desig més profund es complirà si puc fer que mai més no tinguis res a veure amb el públic.”

L’any següent es casaran. Clara aconseguirà ser alguna cosa més que “la dona que sempre hi ha rere un gran home”: tot i que tindrà vuit fills en tretze anys, continuarà la brillant carrera de pianista, en part perquè la família necessita els diners que guanya amb els concerts.

Gustav Mahler s’oposarà més radicalment a qualsevol pretensió artística de la seva futura esposa. El 1901 escriu a Alma:

“Com t’imagines un matrimoni de compositors? Tens idea de com seria de ridícul i de denigrant per a nosaltres si es convertís en una relació de rivalitat? Què passaria si precisament quan estàs inspirada has de tenir cura de la casa o del que jo necessiti en aquell moment? Si volem ser feliços, has de ser com jo et necessito: la meva esposa i no la meva col·lega. Què significa “no he treballat gens des de llavors, ara em posaré a treballar”? De quin treball parles? De compondre? A partir d’ara la teva feina ha de ser fer-me feliç. El paper del “compositor”, de “treballar”, em correspon a mi, i a tu el de l’adorable companya, la camarada comprensiva. La teva vida futura, en tots els seus detalls, ha de dependre íntegrament de les meves necessitats, sense desitjar a canvi res més que el meu amor”.

L’any següent es casaran. Prèviament, Alma, dinou anys més jove que el seu marit, ha renunciat a la música.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!