Las al jaç

Perquè el dia que l’ABC va publicar la notícia de l’excursió de Carod a Perpinyà, la Presidència de la Generalitat va emetre una nota oficial on deia que Carod era confirmat com a conseller en cap, si bé, com a càstig, se’l desposseïa de les competències sobre relacions exteriors (cosa realment insòlita). L’endemà es va plegar a les pressions del secretari general del PSOE i va cessar el conseller en cap.

Perquè la seva referència al 3% en un debat parlamentari, completament improvisada, va ser una irresponsabilitat.

Perquè un bon dia va fer unes declaracions dient que la qüestió sobre si es presentaria o no a les properes eleccions era la pregunta del milió i que no ho desvelaria fins al cap d’un any. I al cap de dos dies va declarar públicament que sí, que es tornaria a presentar. I al final no es va tornar a presentar.

Perquè en un debat de política general va manifestar solemnement al Parlament que faria canvis al Govern “en els propers dies o setmanes”, ja que ell entenia que calia fer-los i, per tant, “si no feia la remodelació cometria una falta greu”. I no va fer la remodelació. (CONTINUA…)

Perquè al cap d’uns mesos el conseller Carretero va declarar a la Vanguardia que l’Estatut era una presa de pèl, i el president va fer una nota oficial on deia que, o bé Carretero rectificava o s’hauria d’atendre a les conseqüències. Poques hores després, Carretero va emetre una nota on deia que no tenia res a rectificar. I no hi va haver cap conseqüència.

Perquè passarà a la història com el president de l’Estatut de 2006 (títol jo crec que poc honorífic, perquè déu ni do la presa de pèl) però el seu paper en l’elaboració i aprovació de l’Estatut ha estat bastant galdós. Tothom sap que es va assabentar pel diari del pacte del PSOE amb CiU sobre l’Estatut.

Perquè ha fet un ús abusiu dels mitjans de comunicació públics. La seva aparició a TV3 durant la campanya del referèndum de l’Estatut va ser inadmissible.

Perquè les hores clau de les pressions del PSOE sobre el PSC per tal que es formés un Govern de sociovergència, Maragall les ha passat de tournée pel Senegal.

El president Maragall també ha fet bé moltes coses, i va ser un gran alcalde de Barcelona. Carles Riba, en el pròleg a una antologia de poemes de Joan Maragall que es va publicar a mitjans dels segle XX, manifesta que, per a ell, Joan Maragall és el català més important de la primera meitat del segle passat. No hi ha cap dubte que el seu nét Pasqual Maragall és un dels catalans més importants de la segona meitat del segle XX. Però també és cert que, en els últims cent anys, la institució de la presidència de la Generalitat no havia estat tan desacreditada com durant el mandat de Maragall. I d’això ell n’és el responsable principal.

Diuen que una vegada un jove poeta es va atansar a Holderlin i li va lliurar dos poemes escrits pel primer, demanant-li que els llegís i li digués quin li semblava millor. Holderlin va llegir el primer poema, es va mirar el jove i li va espetar: “És millor l’altre”. Jo crec que, malgrat la poca il·lusió que fa (personalment, no me’n fa gens), no és difícil que Montilla sigui millor president que Maragall.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!