Las al jaç

L’altre dia vaig escriure que sóc contrari a posar noms de persones a edificis, sales, estadis, etc. Potser sóc un llepafils, però tampoc no m’agrada la mania de batejar amb sigles les institucions culturals. En part, el problema de les sigles deriva de noms massa feixucs: amb noms com Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, Museu Nacional d’Art de Catalunya o Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya és fins a cert punt lògic que hom opti per parlar de l’OBC (successora de l’antiga OCB), del MNAC o del vomitiu MNACTEC. Fa anys Bru de Sala va escriure un article on defensava, per exemple, que el MNAC es digués Museu de Montjuïc, idea que em sembla completament enraonada.

Actualment, quan es posa un nom a una institució, ja es pensa més en la sigla que en el nom. Per exemple, quan es va fer la llei de creació de l’actual ICIC, servidor va proposar que es digués "Institut de les Indústries Culturals". L’argument principal per a afegir-hi l’innecessari "Català" va ser que així es podria dir ICIC, cosa que els seus promotors Jordi Vilajoana i Jordi Penas trobaven un avantatge evident.

Molta gent té una devoció tan gran per les sigles que no les fan servir només per raons d’economia, és a dir per a substituir el nom complet de la cosa, sinó que sovint, quan escriuen el nom sencer, hi afegeixen entre parèntesi les sigles. Per exemple, es parla del "Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI)", de "les tecnologies de la informació i comunicació (TIC)", etc.

Enllaçant amb el meu comentari anterior, l’altre dia vaig sentir a la ràdio que una obra de teatre la feien a la sala MAC del Mercat de les Flors i després he comprovat que el propi teatre fa servir a la seva programació l’expressió "sala MAC". I és que "Maria Aurèlia Campmany", a més de ser un nom poc adient per a una sala de teatre, ho deuen trobar massa llarg.