Las al jaç

Pocs dies abans dels atemptats de París, Karl Ove Knausgård feia una conferència a Berlin on resumia bé un dels trets definitoris del món d’avui:

Potser la principal característica de la nostra època, la que la distingeix de totes les precedents, és el volum enorme d’imatges del món que ens envolten. Qualsevol esdeveniment, a qualsevol punt del planeta –un terratrèmol, un accident aeri, un atemptat terrorista- el podrem veure pocs minuts després, amb imatges en directe que observem en el curs de les nostres vides quotidianes, mentre ens consumim en un embús de trànsit, prenem un cafè, anem al lavabo, posem la màquina de rentar, fem el sopar o parem taula. Normalment mantenim separats aquests dos nivells de realitat, o almenys aquest és el meu cas. Fins i tot els pitjors desastres, em limito a enregistrar-los, amb graus diversos d’horror, com si el món exterior fos una pel•lícula, un joc, una representació que m’afecta d’una manera molt superficial. Alhora, i més profundament, aquestes imatges m’alliberen perquè em permeten no haver d’estar mai completament present en el meu entorn real, en la monotonia i l’avorriment cap on aquest m’empeny contínuament, ja que la meva atenció és adreçada constantment cap alguna altra cosa, cap el que està passant en aquell mateix moment: el succés, l’esdeveniment, la notícia.”

Quan vaig veure les notícies de París, vaig escriure de seguida un amic que viu prop de la Place de la République. Em va respondre que estava bé, però que un dels restaurants atacats era just sota casa seva i que ho havia vist des del balcó (m’adjuntava fotos fetes per ell mateix). I afegia:

Je trouve que c’est moins dramatique d’avoir vécus ses crimes en direct au lieu de les découvrir par la presse. Il n’y a pas de fantasme, on a vu la mort pour de vrai.”

En un sentit, el comentari del meu amic encaixava amb la reflexió de Knausgård. Per a ell, els assassinats del restaurant Casa Nostra havien format part del “primer nivell de realitat”, sense la pàtina de ficció que hi incorporen els mitjans de comunicació. Comparada amb el telenotícies, la mort en directe ara menys dramàtica, o sigui menys teatral.

Però havia d’entendre també que per a ell aquelles morts havien resultat menys colpidores? No. Certament, quan la televisió interromp els programes ordinaris per algun succés extraordinari, la programació especial, amb desplegament de connexions en directe, etc., no només incorpora una pàtina de ficció als esdeveniments sinó que també els dóna relleu, estatus; els col•loca en un pedestal. Un esdeveniment televisiu, vist al natural, es vulgaritza. Però això no el fa menys commovedor. Tothom sap que els fets que vius directament són els que et colpeixen més profundament. Encara que la realitat sempre sigui més vulgar que l’espectacle.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!