D’una de les cartes sobre Ticià que Katya Berger escriu al seu pare John Berger:
“El que fa que un cos et sedueixi, que un escrit t’absorbeixi o que una pintura t’atragui és, en tots els casos, la seva peculiar forma de ser ells mateixos, de no importar-los l’espectador, d’existir com si fossin sols al món.
La dona, arrelada en si mateixa, s’assembla més que l’home a la pàgina que invita a ser llegida, al quadre que atrau l’atenció. L’home aprecia el que la dona té de privat, d’ocult, de verge; el que li encanta de la sensualitat femenina és la forma en què els gestos de la dona sorgeixen de les profunditats del seu ser (potser de la seva infantesa). En canvi, el plaer de la dona té més a veure amb el fet de revelar el seu secret, de desvelar alguna cosa de si mateixa que estava oculta o adormida.
Hi ha quadres que tenen aquesta qualitat. Són tan enterament ells mateixos que contenen tota la profunditat vertical del seu ser: es limiten a existir, amb o sense nosaltres. Nosaltres volem descobrir el seu secret, la seva veritat profunda, però això a ells els importa un rave. És veritat que l’art ens atrau quan l’autor l’ha executat amb mestria, però ha de ser una mestria posada al servei d’alguna cosa nua, secreta, veritable, verge, mai no vista; d’una cosa gairebé producte d’una violació.”
Berger posa els exemples de Ticià o Courbet, però a mi el seu text em fa pensar més en les representacions de l’Anunciació, perquè aquesta escena té subjacent alguna cosa essencial de l’atracció entre sexes. L’àngel sorprèn Maria en la seva intimitat domèstica, “arrelada en si mateixa”. No vol trencar l’encís virginal de l’estança, i, amb gest delicat, sembla mussitar dolçament: “no tinguis por, no et faré mal”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!