Las al jaç

Dino amb el meu amic en un bar de l’Avinguda Gaudí que és al costat del seu despatx. Havent dinat, jo vaig cap al metro i ell em diu que ve amb mi perquè ha de a comprar un parell de coses a la farmàcia. Arribem plegats a la parada del metro i, quan em disposo a acomiadar-me, el meu amic em diu que ell també pren el metro, que ja m’ha dit que va a la farmàcia.

Davant la meva estranyesa, m’explica que ell es manté fidel a la farmàcia on anava quan tenia el despatx a la Gran Via. Deu fer quinze anys que va marxar d’aquell barri però, encara que només hagi de comprar una capsa d’aspirines, sempre va a la farmàcia de la Gran Via, perquè li sap greu fer-li el salt després de tants anys i, a més, sempre aprofita per a xerrar una estona amb el farmacèutic.

El meu amic és extremament sociable. Coneix tothom, el telèfon li bull i és difícil anar amb ell pel carrer sense que es trobi algú o altre. Tot això em causa admiració i enveja, perquè jo sóc tot el contrari. Encara que m’esforci a socialitzar-me, la realitat és que cada vegada m’aïllo més de la gent. A mi m’incomoda que em coneguin en un establiment. Mai no esmorzo tres cops seguits en el mateix bar perquè m’aterreix la possibilitat que el cambrer em porti el cafè sense haver-lo demanat, amb un gest de complicitat com volent dir que ara ja sap de quin peu calço. No sabria explicar d’on ve aquesta reserva, aquest pudor exagerat. Suposo que és bàsicament inseguretat. M’inquieta la idea que els altres penetrin en la meva esfera, però també la de penetrar jo en la seva: sempre tinc por d’importunar, i em cal vèncer una sòlida barrera cada vegada que m’adreço a algú.

Tot el que no puc resoldre per internet –gran invent!- és un petit suplici. Una avaria a casa, per exemple, que m’obliga a telefonar –acte horrible- i, després, a permetre que l’operari violi la intimitat del meu castell i a compartir amb ell el mateix sostre durant un període de temps que sempre s’allarga i durant el qual abandono les meves rutines perquè no siguin observades. Una de les meves fantasies recurrents és la de ser l’home invisible. En tinc la disfressa perfecta i la duc a pràcticament totes les festes on em conviden.

Com el jove Knausgard d’Un home enamorat, que “mai no anava al mateix local més de quatre o cinc vegades seguides, perquè, si ho feia, començaven a tractar-me com un fix, cosa que volia dir que em saludaven quan arribava i volien impressionar-me amb els seus coneixements de les meves preferències”. Aquell jove solitari que, a la taula del bar, deixava el llibre “amb la portada cap avall i el llom cap a dins perquè ningú no pogués veure què llegia”…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!