El Decret de l’Estat que imposa un hora més de castellà a l’ensenyament primari suscita, d’entrada, dues reflexions. La primera és si el Decret envaeix competències de la Generalitat. El paupèrrim nou Estatut no ha privat l’Estat de la seva competència per a determinar més de la meitat del contingut dels currículums educatius, per la qual cosa no és gens clar que hi hagi invasió competencial. Però, si hi ha qualsevol dubte, que es dugui al Tribunal Constitucional.
La segona reflexió, per a mi de major interès, és la de quin pes ha de tenir la llengua castellana en l’ensenyament. A Catalunya, malgrat el pes enorme de la població castellanoparlant, hem optat –encertadament, a parer meu— per un model educatiu que anomenem de conjunció lingüística, amb l’objectiu d’evitar la separació dels alumnes per motius lingüístics. El model català no preveu que els ciutadans puguin optar entre dues línies lingüístiques d’escolarització sinó que es basa en una única línia, en la qual hi ha d’haver una presència hegemònica del català i una presència adient del castellà. El model és bo, i jo crec que –per motius que a mi em semblen evidents- cal gestionar-lo sense gasiveria respecte al castellà. (CONTINUA…)
En aquest àmbit, els governs de CiU havien mantingut una posició que els era bastant característica: fer unes lleis prou racionals, i incomplir-les sistemàticament. Podria citar molts exemples, en l’àmbit de la presència del castellà a l’ensenyament. Un dels més clars és el Decret de la Generalitat 362/1983, segons el qual, a més de l’assignatura de llengua castellana, cal impartir en castellà almenys una altra assignatura o àrea. El Govern català mai no va considerar que aquest decret que ell mateix va aprovar s’hagués de complir.
Si em fan triar, prefereixo que la meva filla aprengui anglès que no pas castellà, però si les nostres lleis diuen que a Catalunya els alumnes han d’aprendre bé el castellà (i ho diuen tant la Llei de política lingüística com el nostre flamant Estatut), cal que els currículums acadèmics hi siguin conseqüents. Per tant, el debat no és si Madrid ens trepitja l’ull de poll o si el conseller Maragall és prou catalanista. El debat ha de ser, simplement, si l’horari que fins ara s’ha destinat al castellà en l’educació primària és suficient. Si us plau: que qui correspongui analitzi quantes hores és raonable que s’imparteixin de (o en) castellà per a garantir plenament l’aprenentatge d’aquesta llengua; que, de passada, faci el mateix respecte de l’anglès; que es traslladi tot plegat al decret corresponent i, si pot ser, que se li doni compliment.
I no oblidem que les mesures polítiques sovint obtenen l’efecte contrari al que persegueixen. Conec una parella de la terra ferma, catalanoparlant, que ha decidit parlar als seus fills en castellà perquè tenen la sensació que a l’escola només els parlen en català. No cal dir que no m’identifico amb aquesta parella, però el cert és que traslladar a la societat el missatge que a l’escola li fa nosa una hora de castellà té alguns inconvenients
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A mi no em molesta que es faci una hora més o menys de castellà. El que m’emprenya és que no sigui veritat que la majoria d’alumnes acabin l’ESO amb un nivell acceptable de català, per la raó que sigui.
I en casa cadascú és lliure de fer el que vullga.
Primer: Si hi ha una llei cal complir-la. Si la Llei és dolenta modifiquem-la.
Segon: El tema de fons és el nivell de castellà i de català amb el que els alumnes acaben l’ESO. Jo subscric que acaben amb un nivell molt similar de català i de castellà. Això no vol dir el correcte, però en tot cas, ni en una ni en altre llengua. I ja no parlem de l’anglès.
Tercer: La tercera hora, de fet la tenen però no a l’escola. La tenen gràcies als milions d’imputs rebuts a la tv , cinema, comics, cançons….que reben en castellà en un 90 % i no en català. La formació dels alumnes no és només a l’escola, un nen o adolescent es forma també en la societat.
Mentre l’entorn no sigui equiparable en els dos idiomes, jo no veig cap raó lògica per impartir més hores de castellà i no pas de la llengua pròpia d’aquest país.