Las al jaç

El recorregut de l’exposició sobre Le Corbusier que fan al CaixaFòrum es clou amb una recreació de l’interior del cabanon on l’arquitecte va passar algunes temporades al final de la seva vida. El disseny d’aquesta petita habitació (3,66 x 3,66 m) és ple d’intel·ligència i conforma un espai netament humà: impregnat de civilitat i raó, sí, però també connectat amb l’essència natural de l’espècie. A mig camí entre l’interior d’un iot i una cova franciscana.

Els habitacles formats per un únic espai de dimensions reduïdes sempre provoquen fascinació. Una barraca és com un foc a terra: té alguna cosa que interpel·la la nostra condició primigènia. Qui, de petit, no ha jugat a fer cabanyes? I, un cop construïda la cabanya, qui no ha sentit l’instint d’habitar-hi (menjar-hi, dormir-hi), especialment en un dia de pluja, que n’accentua la funció d’aixopluc?

Jo visc en una habitació que respon bastant a aquest model. És veritat que és plenament urbana –i que té TV i internet- però és petita i espartana: un llit monacal, taula, butaca, aigüera, fogó i un petit lavabo. A la meva filla li encanta, potser perquè hi veu l’aspecte més amable de la misantropia de son pare. Però no és només ella. Cada vegada que ve algú (sigui un amic, un lampista o un motorista d’Amazon), només de passar la porta noto com li canvia la mirada. No sé si hi viurien, però el fet és que aquest refugi els activa l’instint troglodita.