(L’altre dia vaig exhumar una carpeta amb papers que vaig escriure a l’edat prodigiosa, o sigui els trentes. Tema, les dones. El petit exabrupte de l’apunt precedent era en aquesta carpeta. Avui en publico un altre tros i en seguirà un tercer i últim (aquí).
Llegint aquests vells escrits, m’han vingut al cap unes paraules de Sagarra: “En els llocs oberts i en els llocs tancats, de nits i de dies i en tots els indrets del món, trobareu sempre una parella humana que us donarà una estranya sensació de tristesa“.)
Quan creus que ja s’acaba
La història, per a l’Abel, comença el vespre que coneix l’Alba. Aquell dia s’inicia un seguit de setmanes intenses i plenes de neguits: somia dia i nit en els cabells, els gestos, la veu de l’Alba. Quan es veuen, no li cal esforçar-se per a ser més bo que sant Francesc d’Assís i més divertit que el Rubianes. Una tarda, l’Abel gosa besar l’Alba, el divendres següent sopen en un restaurant amb espelmes i després jeuen plegats al llit.
La història, per a l’Abel, s’acaba aquella nit. Per a l’Alba, la bella història comença justament llavors, quan per fi s’ha decidit a lliurar-se en cos i ànima. L’última pàgina del conte d’ell és la primera de la novel·la d’ella.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!