Marc Colell i Teixidó

Avui és 14 de juliol, Festa Nacional de França. Els Camps Elisis de París acullen la tradicional parada militar presidida pel president de la República, els carrers de viles i pobles s’engalanen de banderes tricolors i aquest vespre en molts indrets es llançaran focs d’artifici per commemorar l’efemèride.

Què s’amaga, però, darrere la proclama «liberté, égalité, fraternité»? Un sistema polític centralista, uniformador i elitista ben particular.

Des de fa alguns dies les senyeres que habitualment voleien en solitari al cours Mirabeau d’Ais (i que recorden els lligams històrics del comtat de Provença amb la Corona d’Aragó) han quedat eclipsades per la fastuositat de les banderes franceses que ha penjat l’Ajuntament. Ironia de la vida que serveix per explicar que en aquest estat la diversitat només és una cosa de nyigui-nyogui i que a l’hora d’abordar la identitat nationale, la de debò, la francesa, no s’hi val fer broma.

Per damunt de la ratlla del Loira (obviant, és clar, la Bretanya i l’Alsàcia), aquesta realitat és menys perceptible, perquè la identitat hegemònica, la que s’escriu amb majúscula, és la històrica. Ara, a Occitània l’esquizofrènia cultural i política, vista sobretot amb ulls catalans, és monumental. Les ensenyes quadribarrades són pertot, el nom de Frederic Mistral i d’altres felibres llueixen ben llustrosos a les plaques dels carrers, i els productes autòctons i la cuina provençal són un autèntic reclam turístic. Tanmateix, quina és la presència de la cultura i la llengua pròpies a la vida diària dels ciutadans d’aquesta contrada? Irrisòria i folklòrica. Fora dels noms bilingües dels carrers del centre històric, de l’Hostau de Provença i d’algunes plaques escadusseres dedicades als poetes felibres del XIX, no he sentit mai ningú en aquesta ciutat amollar una paraula d’occità. És més, si alguna vegada ha sortit la qüestió lingüística a la conversa, hi ha gent que t’etziba que no es pot obligar ningú a parlar una llengua que ja no coneix. Com si el francès hagués aparegut en terres occitanes per generació espontània. El cinisme de l’argument denota l’abast de la tragèdia.

Això no obstant, el genocidi lingüístic republicà no és l’únic mal que rosega l’Estat francès. Una altra de les malures és l’elitisme que campa lliure per la societat francesa i que sorprèn tant als estrangers que s’embadoquen amb les proclames d’igualtat i fraternitat. El debat sobre la integració deficient de les onades migratòries dels anys seixanta ­–bona part procedent de les excolònies del Magrib– és cíclic i s’associa massa cops amb els problemes d’inseguretat de les anomenades banlieues o cités franceses. Fa uns quants anys, arran de la xiulada a la marsellesa d’un grup d’afeccionats francesos d’origen tunisià en un partit amistós de futbol, Jacques Chirac va condemnar amb vehemència aquesta actitud i encarant-se a aquesta part del públic els va engegar: «vous êtes aussi la République» («vosaltres també sou la Republica»). La qüestió de fons és aquesta: de veritat el gruix de francesos tracta aquest sector de població com a ciutadans de la República de ple dret?

Diria que en aquest àmbit encara som a les beceroles i, quan en determinats suburbis parisencs es cremen indiscriminadament cotxes, aquests actes vandàlics s’han de combatre amb contundència, però també cal llegir-los com un gest de desesperació. Una desesperació fruit de la impotència en veure que l’ascensor social no funciona, que es produeix un estigmatització de determinats grups socials pel simple fet de viure on viuen (quants alumnes dels suburbis aconsegueixen accedir al Henri-IV o al Louis-le-Grand, liceus de prestigi de París, per fer-hi els dos anys de prépas?) i que els parisencs que encapçalaren la revolució burgesa del 1789 han esdevingut una elit econòmica, social i intel·lectual que no vol renunciar a la seva part del pastís.

Conscients d’aquest fet, han arribat a la conclusió que el seu mal no vol soroll i que l’única manera de mantenir l’statu quo i aconseguir que aquesta població no es bellugui del gueto és afartar-los, i anestesiar-los, amb ajudes públiques. Aquesta opció és una arma de doble tall, atès que, primer, no resol el problema sinó que el camufla, i segon, i més important, és la menjadora perfecta perquè arreli el discurs de l’extrema dreta. No és cap casualitat que Marine Le Pen hagi fet de la crítica a l’assistència pública la pedra de toc del seu populisme. I el més trist és que, com tothom a la vida, té una part de raó. Perquè és la classe mitjana, i no les elits, que viuen en un món on tot són flors i violes, qui ha de fer l’esforç econòmic més gran per mantenir aquest sistema perniciós. Un sistema, diguem-ho clar, que en èpoques de crisi econòmica com la que vivim pot arribar a clivellar la convivència social.

Ningú no pot negar que el sistema francès de drets socials (cobertura sanitària, legislació laboral, 35 hores setmanals) és envejable i això pot arribar a explicar parcialment per què la República Francesa està a punt de reeixir en el seu projecte d’uniformització lingüística, cultural i nacional. Clar i català: els pobles perifèrics han renunciat a llur identitat a canvi de drets socials i d’una promesa de progrés. Sort que els amics espanyols, en comptes de la quimera republicana, han optat per la bastonada directa. Si no, molt en temo que avui a Catalunya ja faria temps que li hauríem cantat les absoltes. Ara bé, si aquest sistema social està en crisi és, com hem dit, per l’ús malsà de les ajudes públiques i, encara que sigui poc decorós dir-ho, per la crisi de la cultura del treball.

Hi ha massa gent a França que menysté la cultura de l’esforç i s’arrapa a la legislació social per viure a costa del sistema. Donen per fet les cinc setmanes anuals pagades de vacances, la setmana laboral de 35 hores, els dos dies i mig per mes treballat de vacances addicionals si fan 40 hores la setmana, les ajudes per llogar un habitatge, les beques universitàries, les indemnitzacions d’atur, els subsidis de solidaritat per a la gent que no ha treballat mai… I no són conscients que totes aquestes conquestes socials han costat molt d’assolir i que, atès el context mundial, abusant-ne estan donant armament als qui volen fer-ne miques.

Tot plegat és ben llastimós perquè em fa l’efecte que anem pel pedregar. Quo vadis, França?