Marc Colell i Teixidó

Quan l’autocar de línia que relliga l’aeroport amb el centre de la vila em deixa a l’estació d’autobusos d’Ais, comença a espurnejar una pluja finíssima. Creuo els dits perquè els déus siguin benèvols i em deixin arribar a casa abans que no comenci a caure la gotellada. Tot queda en una falsa amenaça i el ruixadet no arribarà fins al vespre.

Mentre vaig arrossegant el pes mort de la maleta –exactament un mes i mig de roba– per l’escac que formen les llambordes dels carrerons del barri vell, penso en l’estiu que, com aquell qui diu, és a les acaballes: el viatge a Lisbona, els dies compartits, com cada any, amb la gent de país a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, les estones amb la família a s’Agaró i, en definitiva, l’oportunitat de passar unes quantes setmanes a Barcelona, retrobar-me amb la ciutat i reveure companys i amics. No tothom té l’oportunitat de fruir d’unes vacances tan llargues, que s’estiren de cap a cap de l’estiu, i no tinc cap recança de reconèixer que, en aquest sentit, els professors som uns privilegiats.

En arribar a casa, abans d’encarar el primer dia de feina a la universitat, em mudo de roba i em canvio la samarreta de màniga curta per una de llarga. És el ritual, penso, que certifica que la fresqueta ens pessiga el nas, la calor afluixa i les hores de sol comencen a escurçar-se. A la facultat, saludo els companys, intercanviem quatre comentaris innocus sobre les vacances i la mandra que ens aclapara, i a la fi poso fil a l’agulla. Ara toca comprovar els nous horaris, emplenar paperassa i pensar en la reunió de departament per preparar el nou curs. La feina burocràtica m’irrita, i més en un país com França, on la jerarquia napoleònica es fa notar quan vols fer qualsevol tràmit: cal anar, pas a pas, sense saltar-se cap baula de la cadena. Ep, si no, pots sortir-ne ben escaldat! Tant de bo que aquesta prèvia s’acabi aviat i em pugui dedicar a tenir les classes enllestides i reprendre el contacte amb els estudiants, que és el que, en el fons, em plau d’aquesta feina. La burocràcia l’avorreixo.

En despuntar la tarda, acabada la jornada, em trobo amb un amic en una terrassa de la plaça del mercat. Al tombant de l’estiu, amb l’arribada del bon temps, aquest indret és un formigueig espurnejant de gent: un poti-poti d’estudiants que celebren la fi de les classes abans de guillar de vacances i dels primers turistes, que degusten els vins dels verals arrepapats en una cadira sota la vela del bar, a l’aixopluc del sol. Avui, emperò, no hi ha ni estudiants –que amb prou feines comencen a arribar, sobretot, els nouvinguts, que els trobes neguitosos mentre baden per les vitrines de les immobiliàries, cercant amb desfici allotjament– ni turistes. Només clients habituals que fan l’apéro engavanyats en una jaqueta fina per estalviar-se el fred.

Sento una fiblada gairebé imperceptible al cor. El cel, el temps, la indumentària i les faccions de la gent, tot té un aspecte de rentrée que fa venir vertigen. Si algú em digués que és un dia d’octubre qualsevol, m’ho empassaria. Sembla mentida com en tan sols unes quantes hores, en el pas de Barcelona a Ais, en poc més de cinc-cents quilòmetres, el paisatge i l’estat anímic es pugui modificar com qui gira un mitjó. No crec que tingui res a veure amb una qüestió geogràfica, sinó que és més aviat psicològic. Per aquells atzars sembla que el paisatge s’hagi tintat de gris, del color de la responsabilitat, del retorn a la quotidianitat i a les obligacions que sempre esperen.

Aquest cap de setmana s’anuncia bon temps i, per tant, sembla ser que tindrem treva. Potser podrem recuperar una certa il·lusió fal·laç d’estiu. Fet i fet, la tardor meteorològica no comença fins al 21 de setembre. Particularment jo tornaré a ser al Principat: dissabte, al casament del meu amic Jordi, i dimarts, a aquesta soferta manifestació que maldem perquè sigui històrica, i en la qual direm als nostres polítics (als espanyols, no, que prou que ho saben) que ens en anem d’Espanya perquè n’estem fins al capdamunt, de prepotència, d’insolidaritat i d’escarnis.

Tal vegada la bonança serà un miratge d’un estiu que s’esllangueix. Tindrem la sensació, per un instant, que el mercuri torna a enfilar-se i agafarem forces per encarar una tardor que es presenta àrdua. Laboralment i nacionalment. Ni la xafogor ni l’ànim fatalista d’uns quants no ens faran defallir. Tenim la pell molt dura perquè fa massa temps que estem obligats a bregar.