Marc Colell i Teixidó

«Les coses que no es veuen, pel fet de no veure’s, no tenen perquè no existir». Amb aquest pensament, confessat a les acaballes del llibre, la protagonista de Primavera, estiu, etcètera, la novel·la amb què Marta Rojals (la Palma d’Ebre, 1975) debuta en el món de la literatura, fa una reflexió no gens banal sobre la condició humana: la impossibilitat, a desgrat nostre, d’abastar-la tota.

L’Èlia és una xicota de trenta-quatre anys, instal·lada a Barcelona d’ençà que acabà els estudis, que sofreix un sotrac inesperat a la seva vida: en Blai, la seva parella des de feia nou anys, la deixa sense explicar-li’n les raons i està a punt de perdre la feina al taller d’arquitectura on treballa. Davant d’aquest atzucac, decideix anar a passar uns quants dies al seu poble, en algun racó de la Ribera d’Ebre, imaginem, per refer-se. Allà reprèn el contacte amb la seva amiga de tota la vida, la Clara, i el seu home, en Bernat. La tornada al poble, i el contacte amb l’ambient natural i la geografia que el circumden, l’asserenen i li brinden una mínima distància per fer balanç de la situació i estudiar possibles vies d’eixida. Ara bé, la retrobada amb en Bernat, amb qui d’adolescents havia existit una certa atracció física, no li posa les coses gens fàcils.

El moment vital de l’Èlia fa miques el miratge de l’estabilitat emocional i econòmica a què tots aspirem (i que tant s’enyora en moments de crisi com els que vivim) i també fa bona la intuïció que l’ésser humà comença a tenir passada la ratlla dels trenta-cinc o quaranta: que encara resta un bon tros de camí per endavant per estripar la baralla de cartes i traçar nous projectes, però alhora el pòsit vital acumulat ja proporciona prou perspectiva per qüestionar-ho tot, relativitzar els daltabaixos i encarar amb més fermesa el futur. En d’altres paraules, l’amansiment de la impulsivitat dels primers anys.

I, per mi, aquest és el màxim encert del llibre: que la finor de l’anàlisi psicològica fa que qualsevol s’hi pugui sentir identificat, en especial, el públic femení i l’oriünd de les zones no urbanes. I és que l’Èlia pensa que val la pena aprofitar el moment dur que viu per destriar les aspiracions personals del que li ve imposat per les convencions emanades de la societat capitalista: aconseguir una bona feina, formar una família o tenir descendència com a passos inevitables en la roda del sistema. L’acompliment de la maternitat és fruit de la crida biològica o de la pressió social? Aquest dilema el sent la protagonista quan veu que les amigues del poble ja tenen fills. De la mateixa manera que la pèrdua de la parella i la feina –els dos pilars que la lliguen a Barcelona– fan que se senti desarrelada i torni al poble a la recerca de punts de referència. Cosa raonable ja que en moments de crisi personal hi ha una necessitat d’empara que es troba essencialment a la família i al lloc d’origen.

En aquest procés de dol i d’autoconeixement interior que inicia, i per tant, d’indagació dels racons més íntims de la seva naturalesa, la noia aprèn a desmitificar la vida tot acceptant-ne les arestes. La maduració, emmarcada en la suposada crisi dels trenta-cinc, el desengany per la decepció causada per les persones que semblaven imprescindibles (en Blai), la impotència que sent en descobrir que no coneixem mai prou bé els qui tenim a la vora (la Clara) o el rau-rau d’ignorar el motiu real pel qual el xicot l’ha abandonada. Això no obstant, aquest calvari també té els seus punts positius, sobretot en la redescoberta del poble, on la calidesa del tracte humà l’ajuda a superar el sentiment de soledat i la reconforta. Enrere queda, doncs, aquell desig de joveneta de fugir a Barcelona per conquerir la independència i l’anonimat. En aquest moment de la vida, la ciutat és sinònim de solitud i de fredor en les relacions humanes. El poble, per contra, esdevé ara un recer en què tot és més simple, les ambicions no hi tenen cabuda i on hi ha un contacte més directe amb el medi (i amb un mateix), baldament sigui com a simple mitjà de subsistència. En aquest sentit, la narració del passatge en què l’Èlia va a aplegar olives amb el pare i la tia resulta molt tendre.

En definitiva, el títol de la novel·la, Primavera, estiu, etcètera, lluny de semblar intranscendent clou un dels missatges del text. Gairebé sempre concebem la vida com una experiència lineal (infantesa, joventut…), per bé que seria molt més enriquidora si l’entenguéssim en un sentit cíclic, igual com les estacions, formada per moments vitals que van i vénen, etapes d’expansió i de crisi que van combinant-se de manera imprevisible. I precisament són els tràngols el que fan de revulsiu de la vida. És aquella famosa frase de Nietzsche que jo sempre he sentit citar en francès «tout ce qui ne tue pas rend plus fort» (tot el que no mata enforteix). D’aquí que l’Èlia sigui capaç de sobreposar-se als fantasmes del passat, fins i tot els amorosos, rebutjar les pautes socials (parella, fills) i, en un gest simbòlic d’alliberament, endegar una nova etapa. En el fons, no som d’allà on hem nascut, sinó d’on ens hem fet.

Pel que fa als aspectes estrictament estilístics de l’obra, alguns poden fer-ne una lectura superficial i afirmar que es tracta d’una reconstitució molt fresca del parlar de l’Ebre i del bloc del català nord-occidental. Entesos, un dels punts forts d’aquesta opera prima són uns diàlegs molt expressius amb una llengua que de tan viva i estripada (en un sentit lloable de la paraula) fa les delícies de filòlegs i altres animals verbívors, per no dir de quasi tothom. Ara, s’equivoca qui pensa que és tan sols això. És molt més. És una història que enganxa, que emociona, que molts han recomanat pel sistema del boca-orella, i amb la qual tothom, o almenys els de la meva generació, ens podem sentir emmirallats. Llegiu-la que val molt la pena, de debò.