Marc Colell i Teixidó
NOTES PROVENÇALS
D’individus de notorietat pública que hagin tempetejat el món de les lletres n’hi ha a mans plenes. Així i tot, una cosa és l’escriptura genèrica (els llibres autobiogràfics, d’experiències múltiples, de divulgació…) i una altra de ben diferent la literatura amb voluntat estètica explícita. El darrer personatge mediàtic que s’ha llençat a la piscina del gremi de la ploma ha estat Lluís Llach (Verges, 1948), que al febrer edità a Empúries la seva primera novel·la, Memòria d’uns ulls pintats. El text de Llach, amb tota certesa, formaria part d’aquest segon grup.
Les planes del llibre narren la història de quatre amics, nats a l’entorn del 1920, l’esclat de la joventut dels quals coincideix amb l’esbadellament de la primavera republicana del 1931. Un despertar, diguem-ne, individual i col·lectiu. Germinal, Joana, David i Mireia són fills de la Barceloneta, en un moment en què aquest barri de pescadors, ensems amb el Poblenou, és el bressol del moviment anarquista català. La Barceloneta acull precisament en aquesta època l’Escola del Mar, un experiment de renovació pedagògica que el consistori republicà de Barcelona ideà per acostar els estudants al medi i oferir-los una formació moderna i d’arrel humanista. Entre les hores passades a l’Escola i els vagarejos pels carrers i la platja del barri, els quatre amics descobreixen el món amb tota la lluminositat i els seus racons d’ombra: l’amistat, l’amor, la fe en el progrés, la guerra, la set de venjança…
La madeixa de la història la descabdella en primera persona Germinal, nom de grans ressonàncies zolianes, que a la vellesa l’explica a un jove director de cinema interessat en el relat de la seva vida per fer-ne un film. L’ancià conta les vicissituds dels quatre joves per la Barcelona republicana, el compromís esquerrà dels pares, la mort de Joana en un dels tants bombardejos feixistes que fuetejaren la ciutat, la partida de Mireia i la seva família a l’Argentina quan la capitulació de la República només és una qüestió de temps i la transformació, un cop sols, de la fonda amistat entre Germinal i David en una passió amorosa. Un sentiment tan vast que només el pot segar a la postguerra la barbàrie de la repressió franquista sobre la població que s’havia mantingut fidel a la República.
L’obra es troba a mig camí entre la novel·la històrica (ensorrada de la dictadura de Primo de Ribera i la monarquia borbònica, l’efímera vida de la Catalunya Republicana, la Guerra dels Tres Anys, la postguerra i la dictadura) i la novel·la d’aprenentatge (l’entrada al món del treball, la descoberta de la sexualitat, la confrontació amb la mort, la pèrdua de la innocència, l’assumpció del mal). Malgrat la centralitat indiscutible que ocupa la història anònima, que és el que, al capdavall, diferencia la història com a disciplina de la literatura de base històrica, la novel·la és un mosaic dels esdeveniments que sacsejaren l’Europa d’aquell temps, però construït amb una visió molt crítica que defuig el maniqueisme entre bons i dolents. Així, l’autor no s’està de denunciar la coresponsabilitat, per omissió, de les democràries europees en el desenllaç de la Guerra d’Espanya ni la debilitat de la República per mor de l’enfrontament obert entre comunistes i anarquistes. En aquest terreny, Llach es mostra molt crític amb l’estalinisme i fa un reconeixement explícit, tot i els excessos revolucionaris, a l’idealisme anarquista.
La rellevància del text, però, no se l’enduu tota el marc històric, atès que els dos protagonistes adquireixen una dimensió simbòlica que els equilibra. Germinal personifica la força, la voluntat, la capacitat d’encaminar l’energia cap a l’acció. David, en canvi, encarna la reflexió, la intel·ligència com a motor de la curiositat per saber. Aquest equilibri de l’esperit dels dos nois (pensament i acció) és el que fa que és compenetrin tan bé. Ara, en el marc de la Guerra (In)civil i de la terrible postguerra posterior, Germinal és qui aconsegueix adaptar-se més bé a les noves circumstàncies perquè tot el que David personifica (intel·ligència, sensibilitat, sentit ètic de la vida) es perdrà riu avall sota la fúria de les aigües feixistes.
Sense abandonar encara el terreny simbòlic, els mots
«memòria» i «ulls pintats» tenen igualment una lectura al·legòrica: la memòria com a element essencial a l’etapa crepuscular de l’existència (el Germinal ancià és molt més memòria –passat– que no pas present ni futur) i els ulls pintats com a imatge de la rebel·lió contra la repressió política i sexual, encara més en el cas dels homosexuals, de l’època. La darrera part de la novel·la, la que narra el deambulament del Germinal madur pels caus del Barri Xino de Barcelona, no deixa de ser això: un crit contra la manca de llibertat política i sexual d’aquest període. El final del llibre, que evidentment no revelaré, simbolitza el cop de gràcia a aquesta política repressiva i l’expiació, de la mà del seu company, del final tràgic de David. Només així Germinal s’allibera d’aquesta llosa.La pàtina de referents culturals que embolcalla el llibre és un mirall perfecte de les nombroses dèries llachianes: la denúncia ferotge del totalitarisme, a qui sovint atribueix característiques de bèstia indòmita, els noms de font Germinal (homenatge a Émile Zola i a la lluita obrera) i David (referència a l’ideal de bellesa masculina i a la sublimació del desig homosexual a partir de l’evocació del David de Miquel Àngel) i el detall, gens anecdòtic, que la mare de Germinal sigui una occitana de Seta, la vila on nasqué Georges Brassens, uns dels grans noms de la cançó francesa. Fins i tot Porrera, indret important en la biografia de Llach, s’equitlla entre les planes del llibre. Aquestes evocacions poden ser fruit d’una mera voluntat de reconeixement o simples elements de l’experiència de l’autor trasmudats a la ficció.
Gosaria dir que amb aquest text Llach ha fet un primer pas molt digne en el món envitricollat de la novel·lística. Ho referma un estil literari ric, amb molta personalitat i gran colorisme, per exemple, en les descripcions del mar o dels passejos amb barca per la platja de la Barceloneta. Una altra virtut de l’estil és la vigoria de les descripcions de les escenes amoroses, la qual cosa pot arribar a sorprendre atesa la timidesa del cantautor, si més no, damunt l’escenari. Ara només resta saber si aquest text ha estat un foc d’encenalls o si el Llach contador d’històries pren el relleu. El temps ho dirà.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I seriously love your blog .. Very nice colors & theme.quang cao google Did you create this amazing website yourself? Please reply back as I’m Hopping to create my own personal website and would love to find out Where you got this from or just what the theme is named. Thank you!