Marc Colell i Teixidó

Tot d’una, per la finestra entrebadada arriba un bramul d’esclats de joia; la seu del partit socialista a Ais és al carrer Sextius, a tocar de casa. No ens ho fem dir dues vegades. Agafem els patracols i davallem al carrer per veure l’ambient que es respira. Hi ha una munió de gent arremolinada davant del quarter socialista, encetant ampolles de xampany i brandant banderes, però no prou nombrosa per tallar la circulació. Tot i que l’eufòria es desferma entre els simpatitzants de l’esquerra (disset anys de permanència de la dreta a l’Elisi bé s’ho valen), Ais és una vila burgesa històricament de dretes. I els resultats de diumenge, amb un 53% dels sufragis a favor de Nicolas Sarkozy, ho avalen.

Fem un tomb fugaç pel carrer i, en acabat, tornem cap a casa per seguir la soirée electoral arrepapats al sofà. La plaça de la Bastilla, a París, esdevé un formigueig constant de gent que festeja la desfeta del president. S’hi veu, sobretot, molta jovenalla i alguns, micròfon a la mà, pronuncien la paraula «esperança». Esperança de voler deixar enrere cinc anys d’allunyament de la política de la realitat del carrer, d’exercici de poder des de l’arrogància i d’oblit de les dificultats de la classe mitjana.

Nicolas Sarkozy, en encimbellar-se a la presidència, volgué postular-se com una mena de Margaret Thatcher a la francesa. Des d’una profunda discrepància política, a la Dama de Ferro se li poden retreure moltes coses. La primera i cabdal: haver desballestat el sistema social del Regne Unit. El que ningú no li pot negar, però, és que, des d’una determinada convicció política, cregués en les seves idees i s’esllomés amb coherència per aplicar-les. Sarkozy semblava voler-se menjar el món i, a cops de reformes, va prometre canviar-ho tot de cap a peus. I, per càlcul electoral o per voler complaure ara els uns, ara els altres, ha acabat deixant-ho tot gaire igual, i en molt casos, pitjor. I a un preu molt alt: col·locant-se la majoria en contra.

Ara a François Hollande se li gira feina, molta. Ha promès gairebé la lluna. Les expectatives que ha creat són immenses i la pluja de crítiques, si no posa ben aviat fil a l’agulla, pot caure a balquena. Cal tenir en compte que la necessitat que el dèficit públic no se li desboqui el pot posar contra les cordes. De moment, ja ha anunciat dues flamants mesures: la primera, reduir-se un 30% el salari i el de tot el govern, la qual cosa en una època de vaques magres l’honora. I la segona, bloquejar per decret durant tres mesos el preu del carburant. Un gest que les butxaques dels francesos agrairan, especialment el que han d’agafar l’automòbil per anar a pencar cada dia. Aquestes dues decisions prometen.

Hem d’estar atents també a les travesses sobre qui serà el nou primer ministre. Les opcions són diverses, però els sondatges mostren, a parts iguals, que un 26% de l’opinió pública aposta per Martine Aubry, primera secretària del PS, o per la figura emergent de Manuel Valls. Us imagineu un català al capdavant de Matignon? No és cap disbarat.