EL FIL D'ARIADNA
Revista Literària en català
“Una hora amb Quim Monzó”
Aquest matí, en Quim Monzó, de la mà d’Anton Maria Espadaler, ens ha delectat a l’Aula Magna de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona amb una mena d’estranya trobada amb alumnes, professors i tothom que hi ha volgut anar. Ha estat tan divertit i interessant, que no me’n puc estar d’escriure un petit article.
Anna Maria Villalonga
5 de novembre de 2009
La darrera vegada que vaig veure en persona en Quim Monzó fou a la mateixa Aula Magna on ha parlat avui, al magnífic Edifici Històric de la Universitat de Barcelona. En aquella ocasió, l’amfitrió va ser Joan Solà i la xerrada versava sobre la complicada situació de la llengua catalana. Corria la primavera de l’any 2003 i l’intercanvi d’opinions que es produí va resultar molt interessant i enriquidor.
Avui, tardor de 2009, el col·loqui “Una hora amb Quim Monzó” l’ha moderat l’Anton M. Espadaler, prou conegut per tothom com a comentarista de futbol i eximi professor meu durant anys i panys. Ateses les característiques d’ambdós personatges, l’acte ha esdevingut una divertida i càlida manifestació pública de records, vivències, opinions, històries antigues i noves, reflexions sobre la literatura i el periodisme, sobre els premis literaris, sobre la llengua i l’ortografia, sobre la Fira de Frankfurt. Ens han deparat una estona interessant i absolutament original, no exempta, lògicament, d’intel·ligència i erudició.
Lluny com sempre d’ínfules acadèmiques i d’estretors de ment, senzill i gens pagat d’ell mateix, Monzó ha explicat anècdotes, ha expressat opinions, ha dit paraulotes i ha desmitificat el diví i l’humà, des d’algunes pràctiques de Josep Pla als premis Nobel, passant per certa classe de periodisme i certa classe de literatura. Tanmateix, les fulles no ens han de tapar les branques i, darrere d’aquest posat histriònic, Síndrome de Tourette inclosa, hem pogut constatar que és un home sensible i amb el cap molt ben ubicat.
Com que no puc reproduir tot el que s’ha dit, em quedaré amb un parell de qüestions filològiques, les quals comparteixo absolutament i que m’han arribat a l’ànima. Monzó s’ha referit als periodistes i ha dit que, en alguns casos, no s’hi miren gaire a l’hora de redactar. La professió ha caigut en una mena de cercle viciós que no fomenta ni la creativitat ni l’esforç. Quan ha defensat la necessitat de treballar i de refer els textos, de ser exigents amb allò que escrivim, d'”anar a la recerca d’un adjectiu”, m’ha tocat la fibra. Directament. Anar a la recerca d’un adjectiu!. Fantàstic. El temps que faci falta per assolir l’excel·lència en allò que composem.
La segona cosa. La reivindicació (també meva i molt meva) de l’ús correcte dels signes de puntuació. A Monzó li agraden els textos ordenats i ben puntuats. S’ho mira molt això. I, amb la seva gràcia habitual, ha exalçat el pobre “punt i coma”, poc usat i sovint menyspreat, però que, per a ell, fa un gran servei.
Ha parlat de moltes més coses, evidentment impossibles de reproduir ara i aquí. Però, com podeu veure, m’ho he passat pipa. Per aquest motiu, malgrat la feinada que tinc, he decidit redactar aquestes línies. Quan trobes algú que t’estimula l’intel·lecte, resulta evident que convé recordar-ho i, naturalment, compartir-ho.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
moltes gràcies.
A mi m’agrada molt en Quim Monzó, del qual he llegit principalment els seus relats curts. És un personatge singular, lúcid i divertit. Estic segur que la xerrada ha estat magnífica.
Fins la propera!
Jo sempre l’he trobat una persona molt interessant el Quim Monzó, tot i que no l’he conegut mai, ni he pogut anar a cap xerrada seva. Tanmateix, el que expliques, és la impressió que sempre m’ha donat. Jo també he llegit principalment el seu contes curt i algunes de les seves columnes periodístiques i sempre he trobat que tot el que fa està molt treballat, malgrat el senzill que sembla.