EL FIL D'ARIADNA
Revista Literària en català
Salvador Espriu, 25 anys d’absència, per Anna Maria Villalonga
Homenatge a Salvador Espriu quan fa 25 anys del seu traspàs (22 de febrer de 1985)
Vaig néixer l’any 1959. Pertanyo a una generació emmudida i amputada.
A l’escola, ningú no es va ocupar de donar-nos a conèixer les fites dels grans homes del nostre país. De fet, ni tan sols resulta pertinent parlar de fites, perquè sovint no en sabíem ni el nom, d’aquests grans homes. La nostra infantesa, la de la gent de la meva generació, fou una infantesa òrfena d’identitat i de referents propis, que bategava entre l’absolut desconeixement de la cultura del passat i una vaga sensació de mancança que, de mica en mica, va començar a tenyir la superfície de certeses i reivindicacions.
És clar que els personatges contemporanis, quan érem criatures, ens sonaven un mica: Pla, Rodoreda, Calders, Carner, Espriu. Però, entre l’allunyament de l’exili i el silenci oficial, tot restava desdibuixat i boirós, com un miratge.
No us estranyi, per tant, que la sensació de conèixer Espriu de veritat, seriosament i amb un mínim de rigor filològic, la tingués quan ja era una persona que havia sobrepassat la joventut. És clar que abans havia accedit als seus poemes, l’havia vist a la televisió (poc, sabeu que no s’hi prodigava), havia conegut la notícia del seu traspàs. Però no puc considerar, en nom de la sinceritat que personalment m’exigeixo, que en sabés gaire res.
Tot va canviar un dia de tardor a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, en una aula minúscula, amagada en un racó del Pati de Lletres. La professora, Glòria Casals, per sempre amiga admirada, va obrir els meus ulls a la grandesa de l’univers d‘Espriu. I ho va fer per la porta gran, amb una peça de teatre tan abstrusa i sui generis com la Primera història d’Esther. I tota la màgia d’Espriu va inundar la freda aula, i en vam fer una lectura dramatitzada (més dolenta que bona, però molt voluntariosa), i van arribar els titelles, i l’Altíssim i la vella Secundina. I tot va començar a quadrar com en un immens trencaclosques. Els mots d’Espriu van restar per sempre més en la meva ànima. I amb els seus mots, la revolta pel temps perdut, per la ignorància imposada.
I ara ja ens n’adonem que fa 25 anys que el gran autor no hi és. El misantrop, el geni, el lluitador incansable per la nostra llengua, per la nostra pàtria. Des del talent callat, des de la introversió més fonda. Amb les paraules.
Per això, perquè no n’hi ha de millors, utilitzo les seves:
Vilatans, patricis de Sinera: som a les acaballes de la faula. I si algú dels qui m’entenen creu encara que és una obra digna i noble evocar amb esperit religiós les obres predecessores –car ningú no sap si l’alè de vida dels fills de l’home munta enlaire i si l’hàlit de la bèstia davalla devers la terra– que pregui avui pels difunts de Sinera.
Preguem avui per tu, Salvador Espriu. Encara no sabem si l’alè de vida dels fills de l’home munta enlaire. De fet, pensem que no. Tanmateix, una cosa és segura. Podem jurar que tu i el teu valuós llegat sereu aquí per sempre.
Anna Maria Villalonga, 21 de febrer de 2010
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Entranyable el post. Bon diumenge, Ariadna. No perdis mai el fil
Un record molt bonic.
Totalment d’acord en la desconeixença quan erem petits. I, de fet, per la major part de la gent, això segueix sent així, car tots sabem que el que aprens a l’escola deixa pòsit, i moltes coses que no aprens, ja mai més seran conegudes o sabudes amb una certa profundidad o millor, claredat.
Això és un dels grans “regals” del franquisme.
IO
Molt maco i entranyable, amiga Anna Maria, com contemporani teu 🙂 haig de dir que vaig viure la història igual que tu a l’escola i que aquesta gent de lletres catalana la vaig conèixer encara més tard que tu perquè jo no vaig estudiar Filologia. Salutacions
VJo soc de la mateixa generació, vaig nèixer el 1960, i les descobertes les vam haver d’anar fent a poc a poc: jo a sobre, he estat sempre de ciències. I, per tant, el camí ha estat lent. Però als meu a prop de 50 anys, sí que he arribat a una conclusió: un país és l’esforç de moltes persones anònimes, però també a l’impuls de tot un gran grapat de gent que fuig del seu anonimat amb trempera, amb intel·ligència amb la seva saviesa i es menen cap al camí de la nostra identitat. Gent que ens fa el camí més planer i bonic amb la seves obres que seran sempre eternes. I l’Espriu és un d’ells..
Boniques paraules.
Persones com Espriu no s’han d’oblidar mai.
Molt bon homenatge.
de silenci. El que vàrem viure a la postguerra. A casa els avis rebien Serra d’Or i als divuit anys em varen regalar una Antologia de poesia catalana de Joan Triadú. Vaig respirar la lluita des de ben petit. Vaig tenir aquesta sort i aquesta angúnia per al país. L’ambient el pintes molt bé. ¿Saps, però, que al començament dels 70, Franco encara viu, hi havia algun jove mestre que llegia Lorca, Miguel Hernández, Per Quart, Espriu… als joves del sisè de batxillerat de llavors?
No sé a què és degut, però a mi m’agrada pensar que de mica en mica els humans “muntem enlaire” cada cop més. A Indesinenter i a He mirat aquesta terra el poeta es mostra més optimista de habitual. En l’entrevista que transcriu Presència d’ahir hi diu: el problema de la llengua catalana “l’he vist molt malament, però ara el veig força bé. Em penso que la tenim apuntalada. Durant molts anys no ho veia gens clar.” Era l’any 1968!
Gràcies a tots, amics. Celebro que us agradi la meva petita contribució a recordar Espriu.
Jo també vaig entrar dins del món d’Espriu a través de la seva magnífica prosa. Moltes gràcies per l’apunt!
És curiós, però un afany de reivindicar-ne l’homenatge similar al que tu expresses aquí em va venir a mi en el moment de la seva mort (1985), bo i fent els cursos de reciclatge de català just havent acabat història. (i 14 o 15 anys abans de començar, i per 1r cop!, la filologia, XD!): en vaig fer una redacció (qui sap on para!) i el professor em va dir que escrivia roderianament (?!).
La ironia i l’esperpent i la teatralitat i el refinament i la preciositat i el sentiment, i la força en la lluita!, presents en l’obra espriuana són fora mesura. (Jo no el vaig estudiar amb G. Casals, sinó amb Enric Gallén, i en servo l’efecte que ens l’impartia d’una manera magistral.)
Et vull donar l’enhorabona Anna Maria (una mica tard, ho sento) pel teu article sobre Espriu. Ja saps que m’agrada com escrius.
Jo sóc també d’una generació que va creixer amb el franquisme i a l’escola mai no em van parlar de cap personatge català (fins poc abans d’entrar a la universitat). Sortosament, però, a la meva mare li agradaven els poemes d’Espriu. No que la meva mare hagués estudiat filologia ni res semblant, tanmateix coneixia els poemes de l’Espriu i li agradaven i en recitava part d’alguns mentre cuinava. Me’n recordo molt bé. A més havia sentit poemes seus cantats per en Raimon. Espriu mai no fou un desconegut.
Una abraçada,
Shaudin
mbt sale