EL FIL D'ARIADNA
Revista Literària en català
I per si era poc, s’hi afegeixen els blocs, d’Anna Maria Villalonga
Com que no en tinc prou amb la sageta de la literatura, els blocs han decidit sumar-se a la festa.
Què hi podem fer, companys blocferits?
Al fil novament de les patologies relacionades amb la lletra escrita i llegida, avui vull parlar d’allò que han aportat les noves tecnologies a la nostra malaltia. I ja dic “nostra” perquè, ateses les respostes que em doneu sempre, veig que esteu, si fa no fa, tan fotuts com jo.
El cas és que, si no en teníem prou amb comprar llibres compulsivament, llegir a totes hores, inquietar-nos per arribar als desenllaços finals o intentar esbrinar amb temeritat les obres que duen els viatgers desconeguts del metro, ara els nostres patiments es veuen agreujats per la qüestió dels blocs.
De tots és ben coneguda la quantitat de novetats que han aportat a la nostra vida diària i quotidiana les noves tecnologies, fins el punt que no podem prescindir-ne ni per treballar, ni per estudiar, ni per comunicar-nos amb als amics. Un munt d’activitats que, fins fa literalment quatre dies, duiem a terme de manera molt distinta.
Entre aquests avenços intrusius, destaca, pel que fa a la malaltia que compartim, la síndrome del blocferit, la qual, per si no ho sabeu, té dues vessants molt marcades. D’un cantó, la síndrome lectora. D’un altre (i aquesta pot arribar a esdevenir veritablement intensa) la síndrome escriptora.
Jo pateixo, sobretot, la segona, tot i que haig de confessar que també tinc algun símptoma de la primera. És a dir, he col·locat al meu llistat de favorits els blocs amics que m’interessen i els consulto amb força assiduïtat. Tanmateix, la patologia dels blocs propis és la que em té definitivament captada.
Aquesta síndrome va començar ja fa uns anyets de manera innocent, amb un bloc de cine que només actualitzava quan havia anat a veure una pel·lícula digna de menció. M’ho passava d’allò més bé planejant què diria i confegint les crítiques. Era com una mena de ritual que es produïa després de tornar del cinema. Fins aquí, la qüestió semblava ben controlada.
Però mira per on que alguns indesitjables (oi, Maria????) em van animar a crear un segon bloc, de caràcter literari (negre, ja sabeu). I això va ser la meva perdició. Uns mesos abans, un altre indesitjable (oi, Manel????) havia subscrit l’espai de VilaWeb on ara ens trobem, amb el compromís que esdevingués un lloc compartit. Però, a la pràctica, l’indesitjable Manel ha tocat el dos i el lloc s’ha convertit en el meu tercer bloc.
En què consisteix exactament, companys de fatigues, aquesta malaltia?
Doncs en un pessigolleig insaciable que et provoca constantment l’ànsia de fer entrades a tort i a dret. El malalt se sent impel·lit a una recerca exhaustiva en l’entorn, el seu bagatge interior, els seus sentiments, els seus coneixements, dins d’allò que l’inspiren els altres, etc. per tal d’afegir més posts als blocs. Fins i tot usa paraules estranyes, com aquesta mateixa: “post”. I se’n sorprèn ell mateix (!!!!!!-??????).
Quan fa uns dies que, per motius imponderables (mai no és expressament, perquè la síndrome no li ho permet), no escriu cap entrada, el “mono” es torna vertaderament insuportable.
Ah, i la cosa encara es pot agreujar. La malaltia posseeix un afegitó terriblement perillós: la recerca d’imatges originals i boniques per il·lustrar els articles. Aquesta desviació acaba resultant tan addictiva com la mateixa redacció del contingut dels “posts”.
Què podem fer? Ho patiu tot això, companys?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Anna!
Com ja saps, jo tinc un bloc però ho tinc tot control·lat.
Faig articles amb mesura, ni pocs, ni massa.
Pel que fa al costat de la lectura, en llegeixo molts i molt (això també ho dec a una malalta sense esperança de cura), però què hi farem!, les noves tecnologies ens conquesten i modifiquen, però espero que no arribin a al·lienar-nos.
En qualsevol cas, visca la comunicació i l’intercanvi d’informació (si és bona informació, és clar).
Una abraçada.
sí, senyora: diversament pq és ben sabut que als humans ens agermana la diferència, comparteixo tot això que exposes d’una manera plena.
hi contribueix molt i molt el poder de la imaginació (o “la imaginació al poder” ara deu ser en versió quietament… burgesa?), en tot aquest gran núvol acolorit d’afecció –tb diversament dipositada– que permet la cosa virtual. (crec.)
Pateixes una grafomania aguda, Anna. Fes-t’ho mirar. D’aquí a omplir les parets de casa i tatuar-te el cos amb literatura pròpia i aliena, quatre dies, tota tu feta un homenatge a la paraula!
(El conte, em sembla que ja està escrit o filmat, però ja se sap que la bona literatura, en el fons, sempre explica les mateixes quatre històries de sempre.)
Estimada Anna,
el patim, però no el teu extrem i perquè? dons perquè ens falta talent.
Estimada Anna:
Aquesta vegada no és un mal compartit, he de dir-te que visc bastant aliena a tot aquest fenomen dels blocs, encara no m’ha atrapat; a més a més requereixen molta dedicació. Això sí, d’ara en endavant ja sabré què és un “post”.
Pel que fa a la síndrome, hauríem d’afegir els “danys col.laterals”-que jo rebo de bon grat- i és que hom troba a la safata de correu no sé quantes invitacions a la lectura d’amics blocaires… Ara bé, tu ets la meva preferida, llegeixo i et contesto per poc que pugui. I de tant en tant passo els teus textos als meus “monstruítos”.
Susana
oh! i tant que t’entenc! crec que és una manera fantàstica de poder deixar anar la imaginació i que allò que escrius no es quedi dins una carpeta, i aquesta dins d’un calaix. Els blocs ens donen l’oportunitat de parlar de coses i de compartir-les amb els altres. A més, el bloc se’l llegeix qui vol, per tant el lector sempre vindrà amb un to positiu…
És un món nou per a mi… i m’encanta!
Abans de res t’he de dir que el títol de l’article sembla que l’hagi fet jo.
Sóc novíssima amb això dels blocs, i tanmateix en un no res, m’he trobat amb dos blocs propis (l’un en català i l’altre en anglès), a més de llegir-ne d’altres i participar-hi amb comentaris. És clar que trio molt bé quins blocs llegeixo i més encara en quins participo, perquè hi ha blocs de tota mena i alguns són d’allò més avorrits, i encara n’hi ha més de simplement estúpids. Els teus, Anna Maria, són sempre interessants.
Jo, de moment pateixo més de la primera síndrome (la de lectora), malgrat els meus blocs, però em sembla que és perquè tot just he començat a tenir blocs, perquè m’adono que a poc a poc la segona síndrome guanya terreny. També hi fa que quan tinc temps (ben poc, de fet) m’estimo més dedicar-me a la novel.la. El llibre és una sortida a la necessitat d’escriure. Tot i això, les dues activitats no són ben bé iguals. Tu que escrius la tesi i escrius articles pots veure la diferència entre escriure un text de grans proporcions i d’altres més curts i variats –no que la tesi, però, s’assembli gaire a una noveŀla juvenil–. A més un bloc te l’advantatge de l’immediatesa; escrius un “post” i en un tres i no res ja tens comentaris, i això encoratja força.
Per cert, no m’agrada dir “post”; de vegades ho dic, però m’estimo més dir “article”, si més no el que jo escric, i tu també, són articles, no “posts”. En anglès un “post” té moltíssimes significacions, i la que se li vol donar als blocs és més aviat la que vol dir posar una notícia en algun lloc, com ara un anunci. Una altra vol dir unes cartes o paquets rebuts, però em sembla que el “post” del blocs no té aquesta significació. Per tant el que tu escrius no són paperets anunciant una notícia o producte, sinó que són articles.
Sí que la malaltia es pot agreujar exactament com tu dius: amb les iŀlustracions. Molt addictiu, sí, noia.
Shaudin
Bona tarda, he de dir que després de llegir tots aquest comentaris en sento en franca minoría per no dir “fora de contex”. Ting un bloc que no miro gaire(soc generosa amb mi mateixa) i no crec que mai hi estigi gaire enganxada, em falta temps. Encara que ara que ting internet a la feina(ooooooooooooooooooooh! “adalntus”) ja veurem…..
en el meu bloc em resulta dolorós i satisfactori alhora. Però no me’n puc estar. Descanso una mica i de seguida en penso dos o tres possibles més fins que trio i a escriure. Després es tracta de polir i sobre tot escurçar. Esporgar molt i molt. Mai he tingut l’agilitat de l’Anna M. per poder llegir sense parar i escriure amb la mateixa intensitat. Anna M., no puc seguir el teu ritme i els comentaris no els puc fer tan ràpid com voldria. Això sí, un moment o altre em tindràs aquí