Homilies d'Arinyó

8

UN DIA ÉS UN DIA!

Pels volts de Sant Jordi de 1990 em convidaren a participar en una taula redona sobre narrativa eròtica al programa Un dia és un dia, que comandava Àngel Casas a la desconnexió catalana de TV2. L’emissió era en directe i la vam realitzar la nit de divendres, 20 d’abril, en Prime Time. Se’n diu així, oi?

            Jo havia arribat a Barcelona el 18 i havia aconseguit una cita amb Manuel de Pedrolo per a la vesprada del 19. Ho vaig dir aquell matí a Enric Borràs, amb qui m’havia tornat a reconciliar. Érem a l’altell prehistòric del Llamp i un dels germans Alcoberro, present a la conversa, em va aconsellar:

            -Jo de tu en prendria notes. Pensa que serà potser l’última entrevista que concedirà.

            No dubte de la bondat de les seues paraules, però es va equivocar de mig a mig: ni hi vaig agafar apunts ni ho vaig considerar cap entrevista, sinó una visita de cortesia i d’afecte a l’home que, físicament, estava condemnat a deixar-nos a les poques setmanes.

            Vaig badar i Enric també s’hi apuntà; als bocamolls ens passen sovint aquestes coses.

            Instal·lats tots tres al despatx del novel·lista, jo pugnava per dissimular el neguit que em provocava la presència de l’hoste autoconvidat, però crec que no ho vaig aconseguir. Enric m’estava xafant l’encontre a base de bé, la meua última oportunitat de parlar amb Manuel de Pedrolo de tu a tu, d’escriptor a escriptor. Consagrat, un; novell, l’altre; no cal dir-ho. Immens, un; una incògnita, l’altre. Com que de fer morros no en guanyava res, em vaig proposar desfer l’entort i vaig intervenir:

            -Ens n’anirem de seguida, ja que no volem destorbar-lo. Jo me’n vaig als estudis de Catalunya Ràdio, on m’han d’entrevistar. Quan acabe, ¿podré passar a parlar amb vostè cinc minuts més, encara que siga?

            Pedrolo va fer cara d’estranyat i no va dir ni que sí ni que no. Entusiasmat amb la proposta no estava, això era evident, però em vaig fer el compte d’interpretar el silenci en positiu i tornar-m’hi a presentar.

            Quan ens n’anàrem, Enric pretengué renyar-me per la falta de consideració, però li vaig replicar en un to aspre i callà:

            -És que jo vull parlar amb ell a soles, no sé si ho entens!

            Amb aquesta trobada estava clar que no em trametria ni la tècnica ni la saviesa ni l’ambició literàries; menys encara, el seu cabdal prodigiós de lectures; però el privilegi de gaudir cinc minuts de la seua companyia, o deu, o quinze, era una benifet a què no volia renunciar.

            Pedrolo estava més flac que d’habitud. El càncer l’estava consumint, però la Mort no s’havia parasitat al seu rostre, al seu semblant. Ella sap que ens té guanyada d’avantmà la partida, però fins i tot en la seua macabreria i impietat infinites distingeix entre els apocats i els lluitadors, i de vegades té algun detall de cortesia amb aquests últims. Amb ell l’havia tingut i la seua mirada era serena i reflexiva com sempre.

            Li vaig regalar un exemplar de Les nits perfumades i ell em va correspondre amb un de Tot o nul, signat.

            Li vaig preguntar tot el que en tenia ganes i ell em va explicar el que li va abellir. De la mala cara que va esbossar quan li havia demanat permís per tornar-hi, no en quedava ni rastre, al contrari, es va mostrar molt cordial.

            Una de les coses que em feien mal i li volia comentar era el de l’acusació d’excés de producció que ens engalten alguns personatges que presumeixen de ser escriptors, crítics o lletraferits, però no et preocupes que no els veuràs mai amb un llibre o un bolígraf a la mà. Pedrolo em va recomanar que no en fera cas:

            -La fecunditat, a banda de les hores de treball, és també fruit de la intel·ligència. Si els individus que dius no són capaços d’entendre-ho, s’estan retratant.

            Secret d’autor: vaig quedar tan pagat de sentir-li dir açò que a l’eixida em va venir ben just de passar pel marc de la porta de tant com m’havia unflat.

            -Se’ns podria judicar si els nostres textos estiguessin descurats, però si tu els has treballat a consciència…

            Llavors em va explicar el seu mètode d’escriptura i de reescriptura, però no sé si el vaig entendre bé: escrivia un foli a màquina –o tal vegada primer a mà-, el treia de la màquina, el llegia, el corregia i el tornava a picar. Així, totes les vegades que era menester fins que ja no calia fer-hi cap més esmena. És a dir, no començava la pàgina següent fins que no considerava definitiva l’actual; encara que per a la majoria d’escriptors no hi ha mai la versió definitiva-definitiva-definitiva.

            Quan encaixàrem per acomiadar-nos, el vaig mirar fixament als ulls: des del més profund del méu ésser li donava les gràcies per la lluita, per totes les lluites –literària, social i nacional-, i per l’exemple. El regraciava per ser un home amb qui podies emmirallar-te en molts aspectes amb la seguretat que no et cauria la cara de vergonya.

            Va morir el 26 de juny. És el meu natalici i no vaig brindar pels anys complerts i per fer-ne molts més, sinó per la seua llarga memòria.

Vaig encetar la meua intervenció al programa televisiu amb una variació del cèlebre aforisme d’un altre mestre:

            -En aquests moments mitja humanitat està fornicant. L’altra mitja es capfica per aconseguir-ho.

            A l’Àngel li agradà que li alegrara la tertúlia, que compartia amb Rafael Vallbona i Anna Llauradó. El públic present al plató va riure per la irreverència i la temperatura pujà uns graus. El Casas, maliciós, em va preguntar tot seguit què era una llençolada. Jo, de primeries, em vaig fer un poc el vergonyós abans d’explicar amb tota mena de detalls, si bé metafòricament i emprant delicats eufemismes, els secrets d’aquesta pràctica eròtica tan excitant i recomanable.

            Després del debat teòric arribà l’estriptis amb què acabava sempre el programa. Des del meu lloc, només hauria d’haver estirat el braç per tocar tendres delícies, intimitats saboroses. El mal era que hauria estat políticament incorrecte -encara érem al segle XX- i no m’haurien cridat a cap altre programa, supose. Avui dia, segons m’informen els espies, seria tot el contrari, ja que hi ha hagut emissions d’abjectes programes del cor en què algun invitat fins i tot s’ha tret la xufa!

            A qui també tenia molt a prop, a tocar, tot i que no se’m va ocórrer tirar-li mà en cap moment, va ser al barbut presentador. Aquesta proximitat em va fer comprendre que conduir un magazín com aquell era qualsevol cosa, llevat de fàcil. Però ell era un professional de cap a peus i se’n sortia admirablement. Ell i el seu equip de col·laboradors i de col·laboradores. Si m’hagueren donat a triar, jo m’hauria quedat amb aquestes últimes, sobretot amb les hostesses que tenien cura que als invitats no ens faltara de res. De veritat, ens mimaven tan gentilment que només calia que ens portaren en andes. I això que n’hi havia algun que es mereixia una bastonada a les costelles. Rafael, Anna i jo, no: nosaltres férem bondat de la bona, alternàrem educadament amb tothom i de tant en tant picàvem algun canapè. M’estic referint als instants anteriors i posteriors a la intervenció de cadascú, en què érem concentrats en una sala d’estar on hi havia menjar i beure per a tots els gustos.

            Sempre amb el cap en la feina, vaig departir un poc amb Assumpta Serna, a qui vaig saludar de part de l’Ignasi Ferré, que l’havia dirigida en Qui t’estima, Babel?, adaptació cinematogràfica del relat La Imbècil, de Mercè Company. De l’atractiva i glamurosa actriu vaig aprendre una cosa fonamental: quan vas a la televisió no has de cremar les energies en l’avantsala, sinó que t’has de reservar la simpatia, l’erudició i l’enginy per quan sigues davant les càmeres. Habitualment, tot i que d’una manera menys dràstica que la Serna, he aplicat aquesta regla i em sol donar bons resultats.

            El qui estava fent un ridícul espantós era el mànager del grup melòdic The White Swans. Va tastar pràcticament totes les begudes alcohòliques que hi havia a la nostra disposició i arribà a l’extrem que va caure desmaiat. Les hostesses el van plegar, el gitaren en un sofà i el ventaren fins que va revenir.

            Amb qui més havia rigut jo, tant a l’hotel on ens havíem reunit com ara ací, era amb la mare de Rambo. D’una seixantena llarga d’anys, portats amb jovial desimboltura, vestia una bata de seda, roja i folgada. Al cap duia un gran turbant verd, al coll tres o quatre collars excessius i la majoria de dits de les mans lluïen un anell igualment exagerat.

            El seu equip el constituïen el company actual -un setantí rialler que s’havia abillat de cow-boy per a l’ocasió-, i un matrimoni amic d’edats similars, però més modosos d’indumentària i d’histrionisme. En aquell quartet tots representaven a la perfecció el seu paper.

            A tot això, les dues hostesses que des de bon matí s’havien encarregat d’acompanyar-los amb limusina per Barcelona estaven avorrides de la vida. Els havien fet eixir els cabells blancs amb els seus capricis extravagants. Cap establiment del Passeig de Gràcia no era prou exquisit per comprar-hi res. Estic segur que, si els ho hagueren regalat, tot hauria estat wonderful. Quanta paciència!

            La intervenció al programa de la mare del brutal actor pot resumir-se en quatre o cinc punts: blasmà tots els seus marits, bo i exceptuant l’acompanyant actual, que va riure ostentosament quan les càmeres l’enfocaren. Del qui la va prenyar de Rambo va dir que era mig frare, de tan cast. Tot seguit va fer posar unes cintes de catx femení, ja que ella era agent d’un grup de noies que s’hi dedicaven. Del fill va contar només les excel·lències, com tothom esperava d’una mare sol·lícita i amatent com ella. A les exnores, per contra, les deixà fetes uns draps. A la cantant Brigitte Nielsen, com és ara, la tractà de “putana”. Segons el seu criteri, totes les dones que s’acostaven al Silvester ho feien pels diners i per fer-se famoses. Potser sí. Per acabar, va fer bona cosa de propaganda dels seus dissenys de bijuteria estrafolària. I poca substància més se li va traure: la dona no donava més de si. O sí, perquè el ben cert és que ho tenia muntat de faula i devia endur-se del programa, a més dels passatges i del sojorn de luxe a Barcelona, un bon feix de bitllets.

            Que jo riguera amb mamà Rambo no vol dir que no tinguera uns altres interessos entre els invitats. La prova és que me les vaig enginyar per seure de costat amb una campiona mundial de culturisme del pes pesant. Érem tots dos a un sofà i ella menjava arròs bullit i bevia vi blanc. Jo, un poc de cava. Ara, abans de prosseguir amb la narració dels fets, els la descriuré mínimament. És molt fàcil: una muntanya de músculs. Tou de greix, cap ni un; ho puc assegurar perquè l’havia vista amb poquíssima roba a sobre: un bikini tanga pràcticament inexistent. En aquests moments vestia una bata curta i arrapada, de color crema i sense mànegues, que deixava al descobert un parell de cuixes compactes i voluminoses com les columnes de Sant Pere del Vaticà. Amb la resta del cos encara seré més escàs d’explicacions: duguen-se a la ment un campió de culturisme passat de revolucions, posen-li una cua de cavall al clatell i tallen-li els collons. Açò era la meua companya de seient. Naturalment, no li creixia pèl de barba i les faccions no eren tampoc tan severes com les dels monstres que dic, però parlàvem del cos, de la musculatura, no pas de la cara, que dins del mal era bastant agraciada, encara com.

            –Thanks –em va dir quan li vaig omplir la copa de vi perquè no perdera mos. Menjava com una revolta de riu i m’estava fent entrar gana a mi també.

            Si em prometen que quedarà entre nosaltres, els revelaré un secret: vaig estar a punt de fer servir els meus coneixements esgarrats de l’slang i amollar-li una salvatjada. Un dia és un dia, m’havia fet el compte, tot i que ja era de nit. I qui sap si mai tornaria a tenir tan a prop una súper dona com aquella! Per sort, l’accés de poc-trellat va ser tan inconsistent que hi vaig desistir abans de posar-lo en pràctica. Tanmateix, ella devia intuir el meu caràcter juganer i em va regalar un somriure molt afable. Noblesa obligava: em vaig veure empès a donar-li un poc de conversa en el meu anglès deplorable. Encara no sé com m’ho vaig empescar, però vaig ser capaç de proposar-li d’anar a menjar-nos una paella i a beure sangria a la Rambla. I fins i tot la vaig entendre quan ella, entre rialla i rialla, em va replicar que en aquella hora ja devien haver tancat tots els bars de Barcelona.

            -Per tu faré que estiguen oberts tota la nit! –em va eixir la vena fatxenda mentre ella reia, afalagada.

            Es va fer l’hora de retornar a l’hotel i s’organitzà una petita caravana entre la limusina dels VIP ianquis i els taxis contractats per a desplaçar els altres participants del programa. Vaig compartir el meu amb Anna i Rafael, però no els vaig poder convèncer perquè entraren a fer-se l’últim al Reina Sofia, on jo pernoctaria de franc aquella nit talment fóra també una starlet. Els altres dies m’havia quedat a ca la cunyada. Els meus col·legues, com que eren de Barcelona, se n’anaren a dormir a casa.

            Vam entrar i ens vam dirigir a l’únic bar de l’hotel que era obert. Vam seure més o menys en rogle. N’érem vora vint entre els parents de l’Stallone, els White Swans, les hostesses, la culturista i un cantant negre de mitjana edat que gastava dentadura postissa. Ho sé perquè va estar a punt de caure-li mentre cantava al programa. Aquest venerable senyor, aquest ancià senyor per no anar amb subterfugis, no tenia temor de Déu i es va encarar a la fèmina hercúlia amb intencions inequívocament seductores. Ella en va passar olímpicament i vingué a seure al meu costat en un sofà. L’esdentegat demostrà que, a més de vell verd, era gat vell en l’ofici i atacà una de les integrants del conjunt, que de tan rossa semblava albina. Malgrat el contrast cromàtic tan accentuat, es van compenetrar de seguida i, per fer-nos partícips de la seua joia, ens van obsequiar amb la interpretació a duo d’Strangests in the Night.

            Als escriptors ens havien regalat una Polaroid instamàtic. Jo tenia la meua a la tauleta de davant el sofà. El mànager dels Cignes Blancs s’havia recuperat exemplarment de la borratxera després del son reparador i em demanà permís per fer una foto de grup. Li’l vaig concedir i cridàrem un cambrer perquè ens la tirara. El problema va ser que n’érem vint i per tant en va fer vint a fi que cadascú en tinguera una còpia. Així doncs, em van acabar el rodet.

            L’escenari va ser el sofà que ocupàvem la campiona i jo, on en van seure uns quants més; uns altres es van ajupir al davant i la resta es posaren drets al darrere. Mamà Rambo va seure al meu costat i a fe que no m’havia sentit mai tan poderosament custodiat, sobretot a partir del moment que la portentosa atleta em passà afectuosament el braç per darrere l’espatlla i m’aferrà contra el seu cos.

            Quan s’acabà la sessió fotogràfica, les meues companyes es van adreçar uns compliments molt afectuosos i jo vaig aprofitar per clavar-hi cullerada. Res més que vaig preguntar a la gran si li agradaria la jove com a nora.

            -N’estaria encantada! –exclamà la futura sogra i tothom que la va sentir va riure animosament.

            Fóra com fóra, es van intercanviar les targetes i van quedar que es telefonarien. A continuació els ianquis se’n van anar a dormir, ja que l’endemà havien de travessar volant l’Atlàntic.

            El braó de la meua amiga era tan gran com el meu cap i segurament més dur, però no em vaig veure amb cor de comprovar-ho. El que sí que és cert és que la xica em tenia abraçat encara i, pel que es veia, no portava idea d’amollar-me en un futur immediat. Tots bevíem alcohol, llevat d’ella, que es reservava per a la… Per a la sangria de la Rambla! A bona hora havia parlat jo. M’ho va dir en un xiuxiueig a cau d’orella, alhora que m’engrapà possessivament una mamella –la rima és producte del nerviosisme en evocar-ho. Tot i això, no vaig considerar el seu acte com a transgressió lúbrica, sinó més aviat com una palpació professional. A propòsit, no en va fer cap comentari, però estic segur que va quedar ben decebuda dels meus músculs tan esquifits. Pel que respecta a mi, no em vaig atrevir a calibrar el seus homòlegs: amb la visió de les cuixes, els bíceps, els dorsals i els muscles em sobraven arguments per estar ben acollonit.

            El moment exacte en què el cangueli m’anà a més, no el puc determinar, però sí que recorde que en el seu punt àlgid la imatge de la Kika va acudir a il·luminar-me en un miratge llampant…

            Jo era al gimnàs. Ja havia acabat l’entrenament i em dirigia al vestidor, quan es va obrir la porta de la sauna i van eixir en desbandada quatre o cinc culturistes de competició. En desbandada i amb la collonada pengim-penjam. Proferint exclamacions de paüra, se n’entraren als vestidors i no pararen fins a arribar a les dutxes, on diries que s’aquietaren una mica. L’origen de tanta covardia no havia estat un altre que la irrupció naturista –volent dir, in puris naturalibus– de la Kika a la sauna. Aquesta criatura paquidèrmica –dit siga sense ànim d’ofendre- s’havia posat entre cella i cella beneficiar-se algun client del gimnàs i, si ningú no li ho impedia, no pararia fins a aconseguir-ho; a les bones o a la tremenda. (Petició d’indult: l’última cosa que pretenc és faltar-li a ningú, i menys a una dona. Ho dic de debò. La Kika, a banda que tenia la silueta barallada a mort amb el cànon estètic actual –tan tirànic-, estava com una xota, i això era en realitat el que ens la feia tan temible. Quant al físic, el meu no és molt més admirable que el seu. Accepten-ho tot plegat com a descàrrec expiatori, per favor.)

            El meu pensament, doncs, havia fugit 400 quilòmetres sud enllà, però les mans de la culturista eren més ençà, molt més ençà, tan ençà com podien ser el vast intern i l’extern de la meua cuixa dreta, on començà a fer-me un lleu massatge. Per desenvolupar-me la musculatura, trobe.

            Jo, malgrat que he fet i faig esforços continuats per reciclar-me, sóc fill d’una època i d’unes circumstàncies en què sempre érem els homes els qui clavàvem mà. De fet, encara recorde la primera vegada que vaig ser magrejat per una dona a qui jo no havia palpat encara a penes. L’abordatge m’agafà tant de sorpresa que vaig envermellir fins a les orelles. I açò no va ser encara el pitjor: la catàstrofe va ser que el membre –amb perdó!-, atacat també d’imprevist, es va avergonyir i arrupir tant que la feina va ser nostra per trobar-lo.

            La musculosa i jo ens havíem quedat sols, bo i exceptuant el mànager de les aus aquàtiques, que tornava a estar ben bufat. Més que bufat, el que estava era com un llum i, com a tal, parlava amb la xicoteta làmpada del centre de la taula.

            La xicona, conscient que jo no reaccionava a les seues afectuoses carícies, es proposà guanyar-me amb l’estómac. Açò, o que l’intent de seducció li havia obert novament l’apetit. Jo estava que la camisa no em tocava l’esquena.

            -Encara està en peu la proposta de la paella a la Rambla? –em demanà esperançada.

            -Em tem que ja deuen haver tancat tots els bars –li vaig respondre. Eren les dues de la matinada passades.

            -Sí, és clar. Però saps què podem fer? Encomanem el menjar ací i que ens el pugen a la meua habitació.

            ¿Recorden allò que els deia sobre la determinació de les dones quan entren en seducció?

            Que carall! Una nit és una nit, vaig resoldre; de manera que em vaig alçar i em vaig dirigir al taulell per fer la comanda.

            Un dels personatges més singulars del meu poble, líder que és d’un partit blaver, sosté que mentre hi ha llengua hi ha home. Emulant-lo, jo, que no sóc líder de res ni de ningú, mantinc que mentre hi ha viagra hi ha home. Però aquell 20 d’abril de 1990 –en realitat ja era 21- ni havien inventat el fàrmac ni la meua llengua ni cap altra part del cos estaven en condicions físiques ni mentals de jugar-se la vida en el llit d’una força de la natura. Tot i així, vaig fer el cor fort i vaig encomanar dos entrecots al punt i una tona de creïlles. Vaig pagar-los de bestreta, ja que jo no tenia la mateixa condició de VIP dels altres invitats i no volia tenir problemes. A continuació em vaig girar cap al lloc on m’esperava l’amiga, que s’entretenia fent-la petar amb l’embriac. Vaig voler veure-li els ulls brillants de l’emoció continguda. La meua mirada, en canvi, a més d’apagada, va ser de llàstima, d’una llàstima infinita. Tal volta ella només vol menjar en companyia i parlar una estona abans de gitar-se, m’hi vaig repensar encara.

            Però no hi valien vacil·lacions. La prudència em va fer traïdor. Més que la prudència, la covardia, la certesa de saber que la magnitud de l’empresa m’excedia tant que només podia ser comparable a la magnitud de la tragèdia que se’n derivaria, si se sentia menyspreada. Jo ja m’entenc.

            Gallina, vaig eixir d’esquitllentes de l’hotel i em vaig enfrontar a peu a la llarguíssima Diagonal barcelonina. Amb els diners que m’havien sobrat desprès de pagar la carn –la carn, ai!- en vaig tenir just per hostatjar-me a la pensió més miserable de la Plaça Reial. I qui dia passa, any empeny. Aviat en serà el vintè aniversari.