Homilies d'Arinyó

L’ALLIBERAMENT DE LA PENYETA DEL MORO

Com que el segon i l’últim capítol de l’obra que tenia en ment, DJ, havien de tenir un marcat contingut nàutic, l’estiu de 2005 vaig intensificar les sessions inspiradores dalt la piragua.

            Algun dia m’hi acompanyava la dona, ja que m’hi veia tan capficat que devia patir per si perdia el rumb i feia cap als confins on brama la tonyina.

            El 20 d’agost no m’hi acompanyà només per la por de quedar-se vídua, sinó perquè teníem un greu contenciós dins l’aigua de la badia de Cullera. Una mala peça al teler, teníem.

            Arribàrem al Cap Blanc i els pronòstics més perversos van prendre cos d’una manera alarmant: vaig mirar cap a la Penyeta del Moro –illeta d’un metre quadrat que enfronta la platja del Caminàs- per veure si hi havia moviment i vaig descobrir-hi un destructor protegint-la. Li ho vaig dir a la dona i va estar a punt de desmaiar-se d’un atac de tensió.

            -Estàs segur que és un destructor? –em va preguntar balbucejant.

            Compare, de vegades l’excés de confiança fa fàstic: desconfiar d’un mariner de primera! En fi, si no era un destructor és perquè es tractava d’una fragata, o d’una corbeta. Algun navili de guerra de segur que era. Descartats els portaavions per plans i els submarins per negres, vaig deduir per eliminació que era una patrullera. Però no una patrullereta d’anar per casa, sinó portentosa com un transatlàntic i ràpida i perillosa talment planadora de traficant.

            Sense pensar-ho dues vegades, vam decidir atacar-la amb la destresa de Dragut –jo- i la ferocitat de la lleona protegint els cadells –ella. Els altres ens van endevinar les intencions i van fugir esperitats abans que no els abordàrem; de manera que feren bona la divisa: <>.

            Pels voltants de la Penyeta van quedar només dos barquets de pescadors de motor fora borda. En tots dos hi havia una parella d’alipàparos, si més no durant tot el temps que ens hi estiguérem no pescaren ni un llobarro, ni tan sols una esquifida sardina.

            -Vols dir que aquests posen esquer a l’ham? –vaig preguntar a la dona i se li va inflamar la vena guerrera.

            Si haguera estat per ella, hauríem envestit frontalment les barquetes, però no era gens recomanable: la piragua s’hauria trencat de la trompada i la feina hauria estat nostra, ja que érem a més de cinc-cents metres de la platja. Ella en nada diàriament tres mil a la piscina, però en el cas que ens ocupava m’hauria d’haver tret a mi també, ¿o creuen vostès que hauria procurat per ella només i m’hauria deixat allí? No em vaig arriscar a comprovar-ho.

            Aleshores, en comptes de l’atac suïcida frontal, optàrem per pegar-los voltes amb un radi com més anava més curt. Que no eren pescadors era més visible que el sol de migdia, aquell que des del zenit del firmament ens estava afligint sense pietat. Si ho foren, s’haurien queixat de les nostres maniobres malicioses, que devien haver espantat el peix en cent metres a la redona. L’únic que feien era engegar el motor i apartar-se un poc quan la nostra proximitat era tan escandalosa que els hauríem pogut pegar al cap amb el rem, utensili altrament denominat pala; i els remadors, palistes. A tot això, jo maldava per fer cara de pirata sanguinari, però crec que només la tenia d’imbècil. La lleona ni d’açò ni d’allò: amb les ulleres de sol i la gorra d’explorador posades, era com si no en tinguera. Quina parella d’almogàvers!

            Mentrestant la patrullera, una milla mar endins, cobria la travessia, punta de l’Escullera-Illa dels Pensaments, en enfadós viatge d’anada i tornada.

            Atès que l’espectacular acció que havia motivat el desplegament armat, i de retruc el nostre frenesí, no donava senyals de vida, decidírem remar cap a la vora i fer tasques d’espionatge.

            No vam veure-hi res que ens cridara l’atenció i vam decidir tornar al suposat teatre d’operacions, la Penyeta, on els falsos pescadors posaren en marxa els motors dels seus barquets i no es deixaren encerclar com abans.

            Tornàrem a remar cap a la platja. Enfrontàrem la zona de lloguer de patins del Caminàs i no hi vam detectar res estrany. Tot seguit vam virar a estribord i anàrem a inspeccionar la del Cabanyal.

            –Oye, ¿aquí qué dan? Oye, ¿aquí qué dan? –començà a sentir-se el crit de guerra dels estiuejants-. Oye, ¿aquí qué dan? Oye, ¿aquí qué dan?

            Els milers i milers de turistes d’altíssim poder adquisitiu, sempre amb les antenes parades, havien detectat moviment al punt de lloguer de patins i, acalorats, s’hi dirigien a grans gambades per si podien pescar-hi res, mal que fora una visera de cartró o una botelleta d’aigua dessalada.

            –Oye, ¿aquí qué dan? Oye, ¿aquí qué dan? –repetia el cor de desvagats, tots a una veu en un clam unànime.

            Des del pont de comandament de la piragua vaig divisar una senyora d’uns setanta anys i cent vint quilos de pes que corria com una boja per no fer porra. Vaig tèmer el pitjor i ho vaig endevinar: el seu cor no estava preparat per a tant d’esforç i li petà. Va patir un infart de miocardi i el suplici va ser per als socorristes que l’hagueren d’evacuar amb llitera fins a l’ambulància. Alguns encara estan esllomats.

            Una vintena de joves de quinze a divuit anys, proveïts de senyeres socialistes, havien llogat tres patins i en aquells moments entraven a l’aigua enmig d’una gran expectació. Expectació que es va fondre quan els turistes descobriren, desencantats, que no s’hi repartia res.

            La meua dona i jo vam anar a l’encontre dels intrèpids navegants i tractàrem d’assenyalar-los el rumb correcte, ja que estaven tan excitats que no sabien on encarar-se. En realitat sí que ho sabien, però tenien un problema greu de sobrepès. Els patins estaven tan afonats que a penes no avançaven i la força de les onades els feia variar constantment el rumb. Més que no el rumb, la direcció, perquè el seu avanç era pràcticament nul, ja ho he dit.

            Havia d’ocórrer: un dels patins va patir un corriment de càrrega (humana) i bolcà; ací s’acabà el seu periple. Perquè tot no foren desgràcies, els altres dos pogueren remuntar la zona d’esclafit de les onades i, a una velocitat d’una dècima de nuc per hora, hala, hala, hala, en mitja hora aproximadament –en què no pararen de voleiar les senyeres i de cridar consignes independentistes i anticapitalistes- van arribar a la Penyeta del Moro. De seguida es disposaren a desembarcar-hi i alliberar-la, que d’això es tractava al capdavall; ho dic per dir-ho, perquè estic segur que vostès ja ho havien deduït.

            Desembarcar-hi i fer-hi peu ho pogué fer un només, ja que, tenint en compte la superfície de l’illot, dos haurien constituït una multitud desaforada. L’alliberador va enganxar una senyera al ferro cilíndric que, talment piuarro gegantí, alerta els navegants de les roques emergents. De seguida va pronunciar amb veu de tro un discurs tan contundent que valia la pena gravar-lo. Els seus companys i companyes el victorejaven i li aplaudien des dels patins. La meua dona i jo, no, ja que havíem de subjectar els rems amb les mans.

            -Ens estan fotografiant! –m’avisà ella de sobte.

            -Qui?

            -Un dels d’aquella barqueta. Hi he vist el flaix de reüll.

            Són com xiquets, vaig pensar. Els alliberadors, no: els altres. Pitjor que xiquets; on vas a parar.

            Acabat el discurs i proclamada solemnement la independència de la Penyeta del Moro, que des d’aquell moment havia deixat de ser espanyola per convertir-se en territori lliure dels Països Catalans, l’alliberador es tirà a l’aigua perquè els seus companys pogueren, un darrere l’altre, posar-hi els peus.

            Se suposa que aquest procedir tan disciplinat va fer que els fotògrafs compliren la seua comesa la mar de bé. Del contrari haurem de concloure que eren uns ganàpies integrals.

            Parlant de tot un poc, m’agradaria tenir el do d’endevinar el pensament per saber què passava pel cap del comandant de la patrullera durant l’espai de temps que durà l’acció. Ho dic perquè en els moments de màxima tensió descolonitzadora la nau armada abandonà la navegació de distracció que havia estat fent tot el matí i se’ns va acostar, si no a un tir de pedra, sí de canó. Imaginen vostès la por que vaig passar.

            Com que allí ja teníem tota la feina feta i a la dona i a mi ens quedava una llarga travessia fins a la platja del Cap Blanc, vam acompanyar els temeraris patriotes un petit tram i tot seguit férem la nostra marxa. Aquest procedir ens privà de conèixer de primera mà el desenllaç en terra ferma de l’operació reivindicativa.

            A l’hora de dinar el nostre fill ens el contà. A la parada dels patins els esperava el comandant de post en companyia de quatre o cinc agents. (He d’aclarir que no se n’havien assabentat pels serveis d’intel·ligència, sinó que el Levante havia publicat que aquell matí uns joves procedirien a alliberar la Penyeta del Moro.) Quan el comandant els va preguntar què havien fet, ells li respongueren la veritat i es quedaren tan amples. Aquesta barra, no devia esperar-la l’oficial, ja que després d’uns segons de titubeig els digué:

            –Pero bueno, eso se avisa y se pide permiso a la Delegación del Gobierno para que…

            Segons una amiga del meu fill, es va enrotllar tan bé que faltà poc perquè els brindara la seua col·laboració en futures accions, però crec que la xicona estava rifant-se de mi de mala manera. El que està clar és que mai no es ponderarà prou la magna eficiència de les nostres forces d’ordre, que tan discretament i efectiva van tenir controlada la situació de principi a fi. Un deu amb menció honorífica, doncs.

            Només em sap greu pels ciutadans de bé que aquell matí d’estiu van ser víctimes de robatoris, de violacions, d’apallissaments, de segrestaments, d’atacs de gossos de presa, d’atropellaments, de violència de gènere… Els membres dels cossos de seguretat no poden partir-se i per tant cal establir prioritats. La primera i principal, salvaguardar la unitat de la pàtria front a qualsevol conat de separatisme, per inofensiu que parega. Qui furta un ou, furta un bou. La resta són romanços.

Per bé que no tan pujat de to com a la vida real, una mica d’aquest to esperpèntic pretenia jo que tingueren alguns capítols de DJ.