La lluna en un cove

També volia parlar de l´altre part del post anterior, del avis i àvies que estàn sent cuidats. Però sobre tot de les àvies, i perdoneu-me, però és aixì, dones que després de ser elles les que es cuidaven de tota la família i portaven la casa endavant, ara es veuen que han de ser cuidades elles i a vegades se´ls fa molt difícil.
No trec el mèrit als homes, ni molt menys, però, per desgràcia no hi arriben, moltes vegades, a una edat tan abançada i sembla que les dones si que hi arriben però amb una salut molt deteriorada. Les que ara acudeixo al domicili són totes dones amb un estat de salut molt fràgil però elles batallen fins al final, sense rendir-se.

S´ha escaigut que en els domicilis ara estem alerta de tres o quatre dones, ja vídues totes, que estàn amb una salut molt fràgil. Pràcticament ja no es mouen del llit, s´aixequen sols per menjar una mica i tornen a estirar-se esgotades, la majoria d´elles són molt primes, sembla que s´hagin de trencar en qualsevol moment, ara com ara no tenen cap nafra, però tenen la pell com el paper de fumar i de tant en tant se´ls en fa alguna que mirem de tractar de seguida. Mengen força en general, però n´hi ha alguna qué menja gairebé com un pollet, i van vevent aigua a glopets.
Estàn callades i silencioses, amb la mirada molt perduda la majoria del dia, com si els records anessin passant constantment per davant seu i no els volguessin destorbar. En aquest punt és l´únic que els queda, els records i la companyia de la família que les cuida i les mima amb tendresa, la majoria de vegades, cadascú a la seva manera.
Poc a poc la família i les cuidadores et van explicant l´història d´aquestes dones, i és impressionant. Tenen uns 80 anys i alguna més,  totes elles havien treballat al camp o a la fàbrica, a més cuidaven del fills, de la casa, de les persones grans de la família i més endavant dels néts, la seva més gran alegria, i moltes vegades ja han hagut de cuidar molt de temps del marit abans de quedar-se vídues. Això sense dir res de la guerra, si van haver de marxar o no, i totes les restriccions que va comportar aquest període que elles salvaben amb imaginació i ganes de poder tirar endavant com fós.
Totes elles tenien una energia increïble per fer-ho tot, que ara encara se´ls conserva en la mirada, però ja no al cos.
A moltes se´ls fa molt costa a munt aixó de ser cuidades, els costa molt admetre que ja no es poden valdre per si mateixes, que els han de fer tot i que ja no poden sortir a passejar. Durant la seva vida no havien pogut parar ni un sol instant, ho havien de fer tot elles, i que ara s´hagin de cuidar d´elles i no puguin fer res les té molt amoïnades.
Però elles lluiten encara, no es volen donar per vençudes de cap manera, per més mals que tinguin elles resisteixen, aguanten el dolor d´òssos com sigui i passen un altre dia.
Són valentes, molt més valentes que nosaltres que no crec ni que arribem a aquestes edats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!