Arran d´una història que he llegit al 9 nou he pensat en aprofitar per parlar-vos d´una de les meves passions: els animals.
Inauguro aquesta “secció” que he decidit incorporar amb una història que m´ha semblat commovedora.
Tan al diari “El 9 nou” com a Osona.com vaig trobar aquesta història, em va remoure per dins, i no ha estat a l´única pel que he vist.
Aquí us la presento esperant que tot plegat no em quedi especialment ” fifi”.
Es tracta de l´història de l´Spoti, un gos plenament vigatà que vivia a l´Estanc del carrer Manlleu i que es coneixia i recorria com ningú els carrers de la ciutat. Tothom l´estimava, com podeu veure, i els nens anaven expressament a veure´l sortint de l´escola. Era un gos completament fet a la seva, anarquista, com ens diu a l´article i s´havia guanyat el carinyo i la simpatia de tothom. Ha mort atropellat, encara que pel que ens expliquen era ja gran.
Això m´ha fet pensar en l´història del meu gos.
Quan dúiem un any visquent a St. Bartomeu va aparèixer al carrer un gos molt simpàtic amb el qual els nens de seguida van començar a jugar i el van batejar com a ” Potes blanques” o ” Mitjons”. És de mida mitjana, de pèl curt i tot de color ros clar menys la meitat de les quatre potes i la punta de la cua que les té blanques, d´aqui el nom que li van posar els nens dels meus veïns.
Tots li feiem carìcies i li dònavem alguna cosa de menjar, i si no venia ens preguntàvem ón devia ser.
Era un gos de circ, dèiem, un pallasso … feia mil moneries, i cada cop en fa més diria jo. Devia ser un gos d´un caçador ja que la seva moneria preferida és seure amb les potes del darrera i aixecar la pota del davant mentre també aixeca les orelles, com quan els gossos de caçera assenyalen ón ha caigut la pressa.
Una tarda de les que sempre venia a jugar i a demanar menjar va començar a ploure a vots i barrals, i es va quedar arraulit al costat de la tanca blanca del meu pati i no marxava ni a la de tres. Ens ho vàrem pensar dos cops, ja que des que vaig nèixer hi ha hagut gossos a casa i ja no en volíem més. Però ja feia dies que se´ns havia guanyat amb la seva simpatia, la seva cara de “tristón” i les moneries respectives i els vàrem deixar entrar al garatge perquè es refugiés almenys una estona, però no va passar ni un quart que ja s´havia apropiat del sofà, el seu lloc preferit, com no!
Al principi el deixàvem còrrer i anar ón volgués i els nens estaven encantats de poder jugar sempre amb ell, però vàrem veure que perseguia als còtxes, té debilitat per els cotxes i les seves rodes i feia veritables carreres al costat dels cotxes per intentar atrapar-les. A partir que ho varem veure, i que el vàren enverinar i es va salvar de miracle, el vàrem passejar amb corretja.
Un dia, mentre el passejàvem per la Codina unes àvies del poble ens van dir: – És el gos de la fàbrica!! Mira´l que està maco…
I aleshores ens van explicar que ja feia temps que ell corria pel poble, i s´havia aprés els horaris d´entrada i sortida dels treballadors de la fàbrica de´n Puignerò i aprofitava per demanar-los menjar i molts acabaven donant-li un tros de l´entrepà i ell els acompanyava i els feia les seves gràcies. També se´ls va guanyar. Aleshores corria per tot el poble, dormia ón podia o volia fins que va arribar a la Codina. No tinc cap dubte que ell ens va escollir, se´ns va guanyar i va aconseguir el que volia.
També hi ha la Kira, la meva gata, que, per ser negre i sense cua, feia un any que esperava amo a la protectora d´osona i quan jo vaig anar amb l´intenció de recollir un gat gairebé em van suplicar que me la quedès. És tan dolça i agraïda que hi ha dies que no me la trec de sobre i em segueix a tot arreu, cosa rara en una gata, per altra banda. Però suposo que necessitava carinyo.
Tan el Ros com la Kira no tinc dubte que, encara que ara ja no siguin tan lliures i visquin en una casa, ens estimen, i nosaltres els estimem amb bogeria.
I és que la majoria d´animals són molt més humans que molts de nosaltres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!