La lluna en un cove
La vida és allò que passa mentre tu fas altres coses
La gent que em coneix sap que no sóc futbolera, últimamement m´he aficionat a veure algún esport per la tele, però mai de la meva vida havia vist un partit sencer de futbol ni molt menys, encara que fos del Barça i per més que m´agradi en Messi.
Però suposo que tot s´encomana, i ara, per primer cop he vist els últims partits del barça, els que es podien veure sense pagar, per la tele, i si no fins i tot els he escoltat per la radio amb en Puyal.
Ni jo mateixa m´ho crec, però m´agrada veure com juguen ara. Sense entendre-hi un borrall de futbol, no sé ni que és un fora de joc ni quants punts es porten ni res, però només veure com juguen ja em meravellen, imagineu-vos si a més hi entengués! Però quan veus que, per exemple en Messi o en Xavi o Etoó, tenen la pilota, corren, se´n rifen uns quants del contrari i marquen, i els altres ni se´n adonen… és increïble. I que s´ho prenen amb serio, corren, juguen, suen, celebren els gols amb alegria als ulls … i és clar, crec que amb el que cobren ho han de fer, que aquest és un altre tema.
El meu avi era del Barça, tenia el carnet de soci i anava a veure diferents partits, fins que a mi m´hi va portar un dia al camp i vaig al.lucinar. Si encara fos viu ara no s´ho creuria, ell si que al.lucinaria, m´agradaria tant que pogués viure!.
Jo hagués anat a Canaletes tot aquests dies, em queda una mica lluny però ho hagués celebrat com qualsevol culé de tota la vida.
I és que tal com estàn les coses … sempre ens quedarà el futbol, almenys una alegria i una distracció.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A mi, Laia, sí que m’agrada, i molt, el futbol. I he estat del Barça sempre. Recordo, de ben menut, algun cop que a casa ens ho podíem permetre o que algun amic ens deixava un carnet, el meu pare m’hi portava i, sense jugar com ara, em sentia transportat a un indret sensacional. Recordo que llavors hi jugava un jove de Linyola, com el Bojan, en Josep Maria Fusté, un gran jugador, sens dubte. Veure jugar com ho fan ara, sens dubte, enorgulleix i, sobretot, fa disfrutar tothom. I és que no hi ha millor mostra de la capacitat humana que veure com la intel·ligència, junt amb l’habilitat, es manifesta amb els peus.
Laia, per molts anys de compartir-ho!