La lluna en un cove

Després d´un llarg silènci torno a ser aquí, ja se sap … coses que passen.
I he volgut recomençar per enèssima vegada aquest bloc explicant la meva experiència sobre les cuidadores dels nostres avis, les dones estrangeres que venen per intentar un futur millor i cuiden a la gent gran, la majoria d´elles, com si es tractés de la seva pròpia família.

Ja fa un temps que estic treballant d´infermera domiciliària, vaig a
casa d´aquelles persones que, per la raó que sigui, no es poden
desplaçar al CAP i necessiten alguna atenció més o menys puntual, i
aixó m´ha permés conèixer prou bé la realitat d´aquestes dones.
Vénen
de Sud-Amèrica, Rússia, Àfrica etc … n´hi ha que no tenen estudis,
altres moltes si però arriven disposades a treballar fort en qualsevol
feina per tirar endavant. Com que aquí falten moltes cuidadores
d´aquest tipus, ja que les dones de catalunya, afortunadament, solen
haver-se incorporat a una vida treballadora i activa, aixó va en
detriment de les persones que es van fent grans i arriba un moment que
necessiten ser cuidades.
Aleshores arriben aquestes dones
estrangeres, que no veuen cap més sortida que marxar del seu país i
venir per mirar de donar un futur a la seva família, i a elles
mateixes. Algunes són mestres, altres tenen carreres i llicenciatures
diverses al seu país però les condicions en les que hi vivien i les
poques oportunitats de poder viure dignament, les van fer venir i
treballar en una feina que potser no havien fet mai. Tot i així la
majoria s´hi esforçen i acaben realitzant perfectament unes tasques que
potser mai havien ni tan sols imaginat.
La majoria tenen la resta
de la família encara al seu país, el marit els fills, potser els pares
etc … i estàn aquí cuidant dels nostres avis quan allà també les
necessiten, potser fins i tot més.
És admirable quan una persona
que potser s´exclamava en veure una petita ferida ara ens ajuda a curar
grans nafres, o persones amb cert pudor que ara ens ajuden a que els
avis estiguin nèts, dutxats i amb roba nova, i els canvien els bolquers
cada cop que faci falta.
Ens avisen immediatament cada cop que
veuen l´avi o àvia moixos, o amb febre, o quan li surt un petit
envermelliment a la pell, i la majoria segueixen les nostres
indicacions al peu de la lletra, gràcies a les quals millorem entre
tots la qualitat de vida de la gent gran.
I no tan sols aixó, si
no que moltes d´aquestes dones, també fan les taques pròpies de la
casa, van a comprar, freguen i netegen, cuinen etc… I per un sou que
segur és molt millor que el que podrien guanyar a  casa seva però estic
segura que tampoc deu ser cap meravella en molt casos.
N´hi ha que han aprés el català a base de parlar amb els mateixos avis, amb la família o la gent del poble, però n´hi ha que amb prou feines entenen ni tan sols el castellà, però ens entenem com podem, a base d´explicar-nos de mil maneres diferents, i amb força de voluntat.
És evident
que també les cuidadores catalanes són exel.lents, però, per la raò que
sigui, no m´hi posaré pas ara, per la meva experiència, són una minoria
les que realitzen la mateixa lloable tasca.
Així doncs, dono les gràcies a totes elles, també a algún home que és cuidador, però són molt escassos.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!