El motiu del meu escrit és insistir amb el fet, que la llengua valenciana i totes les varietats territorials de la llengua catalana son una única llengua.
Pretenc fer només una breu argumentació de la unitat de la llengua catalana, més que no pas una descripció molt exhaustiva de dialectologia catalana.
Aquest article esta dirigit especialment als valencians, tant aquells de parla catalana com castellana, que pensen que la llengua valenciana no és la llengua catalana i tenen la gosadia de dir que abans de l’alliberació dels musulmans a Valencia per en Jaume primer, ja es parlava valencià. Probablement aquest pensament erroni és degut tant a la manca de coneixements històrics i lingüístics, com a que estan manipulats amb més o menys mala fe pels que no volen que valencians de parla valenciana i catalans formin una unitat, encara que sigui només espiritual, i de consciència històrica.
Fem una mica de Història
Tota la Regió Valenciana va restar sota el poder musulmà durant uns 500 anys i escaig. La llengua que es parlava era el mossàrab com a la resta de la zones centrals i sud de la península. Però hem de tenir present que no era la llengua àrab, sinó que era la llengua romànica o neollatina influenciada per la llengua àrab que es parlava sota la dominació musulmana.
Jaume I al conquerir la regió valenciana va portar aragonesos i catalans, aquests majoritàriament de la província de Lleida. Aquesta es la raó del perquè el valencià i el lleidatà estan tan pròxims fonèticament. Els aragonesos volien que Valencia formés part d’Aragó i els catalans que formés part de Catalunya, però en Jaume primer per evitar-se problemes va crear el regne de Valencia, representant ell el cap i senyor del país. O sia que a partir d’aquí eren tres nacions sota un mateix rei: Aragó, Catalunya amb Balears i Valencia. Els catalans que varen poblar València es van quedar a la part costera i els aragonesos a l’interior. Aquest fet ha originat una frontera lingüística molt perfilada entre valencià i castellà, fins el dia d’avui.
Contràriament, la conquesta de Balears va ésser exclusivament feta per catalans, i majoritàriament de l’Empordà i també amb gent de Barcelona com varen ser els pares de Ramon Llull, pensador i filòsof de nomenada internacional. A Balears es parla salat degut a que a la costa de l’Empordà es parla així, concretament a la Costa Brava nord, al poble de Cadaqués .
A la Catalunya vella la dominació musulmana va durar solament 80 anys, perquè l’any 801 Ludovic Pius, en nom del seu pare Carlemany, va alliberar-la fins al Llobregat al sud a Barcelona. També és possible que en aquell temps la llengua d’Oc i la llengua Catalana fossin una mateixa llengua pel seu proper origen del Llatí.
Per una altra part, hi ha documentació històrica on es veu que a la edat mitjana als ciutadans de Valencia i d’Aragó, des d’altres països els anomenaven catalans. I tenim un exemple que històricament està documentat, i és que quan el Papa Borja d’origen valencià va ésser nomenat Papa a Roma, els romans deien: “Ora abbiamo un Papa Catalano”. Tot i que això és un fet històric i documentat, els valencianistes castellanistes no ho volen acceptar.
Per una altra banda hi ha molts valencians de parla catalana però amb alt nivell de cultura i sentit comú que han declarat que català i valencià són la mateixa llengua, amb variants locals tant a la zona de Valencia com a la de Catalunya. Entre aquests es trobava el professor Sanchis Guarner, eminent professor de la Universitat de València. I com aquest, una infinitat d’escriptors, poetes i periodistes valencians que reconeixen la unitat de la llengua catalana. També l’escriptor Joan Fuster, que en el moment de la transició política a Espanya els ultres li varen posar una bomba a la finestra de casa seva perquè el tenien catalogat de Catalanista.
La Real Acadèmia de la Llengua Espanyola té catalogat el valencià i el català com la mateixa llengua.
Tot i aquestes evidències, el partit del govern autònom valencià ha manipulat políticament la diferenciació de català i valencià, amb l’agreujant que el govern central no ha fet cap gest per rectificar aquesta conducta errònia, sinó que tot el contrari.
Fet aquest preàmbul ja puc encetar el tema. Aquest article esta dirigit a aquelles persones interessades però que no consultarien un llibre de filologia catalana o encara menys de filologia romànica per conèixer l’origen, l’evolució y la relació d’una llengua amb les altres del seu grup lingüístic. Per aquest motiu serà una exposició molt senzilla i esquemàtica per arribar a tothom. No esta dirigit a cap llicenciat ni professor de filologia o lingüística romànica, que per a ells ,el meu article seria un joc de nens.
En primer lloc haig de fer una aclariment sobre el concepte de Llengua, dialecte i Idioma. El motiu és que les persones que no han estudiat Lingüística o Filologia, si els hi dius que la seva llengua, es un dialecte de una llengua determinada s’ofenen, interpretant com si amb aquesta expressió es tingues la idea de menysprear la seva llengua. Veiem d’una manera succinta que entenem per llengua, dialecte i idioma. Existeixen moltes definicions tècniques per definir el que és una llengua.
Una definició, diu que llengua es una sèrie de signes orals o escrits que fa servir una comunitat per expressar-se. El llenguatge oral el defineixen com la facultat que posseeix la humanitat per comunicar-se. Per a mi això és definir la funció, no el que és en si mateix. Jo interpreto el llenguatge, com la exteriorització del pensament, doncs quan pensem parlem interiorment, encara que no pronunciem cap paraula audible; pensem en la nostra pròpia llengua.
El dialecte es pot interpretar com la fragmentació de una llengua, en diferents variants, però que totes juntes constitueixen una llengua unitària, de manera que siguin valides totes les variants, de vegades fonètiques o fins i tot de lèxic, de aital manera que totes les varietats son acceptades i respectades com constitutives de la dita llengua. També hi podria haver una altra accepció del concepte de dialecte, i seria la degradació d’una llengua per la influencia i contaminació d’una llengua dominant, de manera que els parlants han pres vocables i expressions de la llengua dominant; aquest es el cas més greu de degradació de qualsevulla llengua minoritària.
I ara veiem el concepte de Idioma, però primer haig de fer un incís i recordar un fet que ja és història. Recordo que durant la meva adolescència, entre els anys 1937 al 1940, a l’escola ens deien que tota llengua que té gramàtica era un idioma i les que no tenien gramàtica eren dialectes. En aquella època molts parlants de castellà, havien arribat a dir que el català, malgrat que tenia una important tradició literària medieval i moderna, era un dialecte del castellà! Demencial! Deixant a part el fet polític, llengua és tota expressió oral d’una comunitat com podria ésser la llengua dels Indis de la Selva Amazònica o el Maoris de Nova Zelanda, encara que no tinguin gramàtica ni literatura.
Sembla que la definició que s’havia propagat posteriorment, era que és idioma la llengua oficial d’un Estat. Però consultant el Diccionario de Términos Filològicos de Fernando Lázaro Carreter (Editorial Gredos, 1968, Madrid) i sense fer la traducció al català diu així: “Basta que una lengua esté fuertemente diferenciada (por el número de hablantes, por la extensión de su dominio, por su cultivo literario, etc.) para que podamos designarla como idioma catalán, gallego, provençal, …” Estimat lector, amb aquestes declaracions des de Madrid he restat agradablement impressionat.
Ara anem de dret a la dialectologia catalana amb les seves petites diferencies, principalment fonètiques. Ara faré una descripció de la classificació dialectal, però modesta perquè els professionals i erudits de la filologia o la lingüística no em puguin titllar d’intrús en el seu terreny. En parlar de dialectes ningú s’ha d’ofendre perquè no és un terme per subestimar la llengua que es parla sinó una descripció d’una zona. La classificació dialectal segons el Professor Antoni Badia Margarit (Gramàtica Històrica Catalana) és la següent. Català :
Dintre d’aquests dialectes tenim subdialectes com per exemple del Català Central: els parlars de Tarragona, Barcelona i Girona ( empordanès – salat) i el Rossellones.
Aquí sí que dedicaré un espai per aclarir que es el “parlar salat” de Balears i de la costa nord Empordanesa. Se’n diu salat perquè a Balears l’article masculí el és : “as”; exemple as home ; i l’article femení es “sa”; així diuen, “sa casa”. Segons explica el professor Antoni Badia i Margarit, en el seu llibre Gramàtica Històrica Catalana, comenta que com que en la llengua llatina no existia l’article determinat el i la, la llengua catalana, com altres llengües neollatines van adoptar el demostratiu aquell que en llatí es Ille que va passar a El i en el cas de l’Empordà i Mallorca varen prendre el demostratiu Ipse que vol dir: aquest. Així de ipse es va convertir pel masculí en as i pel femení sa.
Del Català occidental tenim com a subdialectes de nord a sud: Pallarès, Andorrà, Ribagorçà, Tortosí, i dintre del Valencià: Castelloní, Apitxat i Alacantí .
Ara unes petites comparacions en la fonètica. En la conjugació dels verbs, la primera persona de l’indicatiu varia en l’última vocal. Així com exemple els verbs com cantar-sentir-menjar-donar pensar-estimar.
Una particularitat del Valencià es pronunciar la R final dels infinitius verbals i paraules acabades en r.
Un altre curiositat és que en Valencià el pronom o adjectiu possessiu, que procedeix del llatí meus -mea – meum que en català central a donat meu en masculí, per meva en el femení. Mentre que en valencià han conservat el femení meua, de l’antiga forma del català. També a l’Empordà la gent entrada en anys pel femení dient meua com en valencià.
Una altra paraula que conserva a Valencia, i a Catalunya només l’he sentit a l’Empordà, és la paraula “eixida”, mot antic de la llengua catalana. Encara que en català de la sortida del sol se’n diu “sol eixent.” A la sortida de les autopistes al país Valencia diu Eixida.
Fent comparacions sembla que el valencià conserva formes del català antic que en català algunes s’han perdut. Per exemple actualment en català se sent la paraula “enguany” solament en persones joves que han pogut estudiar la llengua catalana; mentre que en valencià te presencia en el llenguatge col·loquial.
L’experiència m’ha ensenyat que quant menys coneixements es tenen, les persones són més fàcilment manipulables, accepten falsedats i es queden tan amples. És per això que he escrit aquesta exposició, que, tot i ser minsa he intentat que sigui il·lustrativa i interessant per aquelles persones que no tenen coneixement d’aquests temes.
Lo Timbaler del Bruch, Alt Empordà , Primavera de 2014
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt interessant.
Com dius a l’article, seria bo que tothom coneixés els orígens de la seva (seua) llengua, i aquest article aporta moltes dades interessants.