En els països de l’Europa occidental, més propers a nosaltres, hi ha una obsessió per nacionalitzar els noms estrangers, tot i que en molts casos, son noms que no presenten cap dificultat per la seva pronunciació. Aquesta obsessió és més palesa en els països centralistes i sobre tot en les èpoques de govern dictatorials. Però no solament per als noms geogràfics sinó també, per a noms substantius, noms tècnics d’origen grec o llatí.
Un exemple molt clar és el cas del canvi de nom que van fer a l’època de l’exaltació del nacionalisme germànic per part del nazisme a Alemanya. Així la paraula “taquigrafia” en alemany era “Stenographie”,i la van canviar per “Kurzschrift”. Però el resultat és que la primera és d’origen grec, que vol dir escriptura ràpida, i la segona és d’origen llatí; de “curtus” i “scribo,” o sigui escriptura curta.
Però també hi ha aquesta obsessió per part dels governs centralistes a canviar els noms de les regions i de les persones a França, millor dit a afrancesar, i a Espanya, castellanitzar. Dins de les pròpies fronteres, no toleren un nom que no correspongui a la llengua estatal. Així tenim que el vertader nom en occità de “Tolouse”, és Tolosa; i el nom de Pau, pronunciat “Po” en francès, en occità es pronuncia Pau. El nom d’origen de Perpinyà, l’han afrancesat per Perpignan, i a Espanya per Perpiñá; encara que a Espanya només es un problema ortogràfic de la “ñ”, això es menys greu. A França li han afegit una “n” final que no pinta res.
Durant l’època del franquisme ja vàren fer canviar noms com el del Cine Savoy a Barcelona pel de Savoya. I és clar, la gent tenia por que canviessin noms de localitats com el poble de Capmany, a l’alt Empordà, pel nom de Cabeza Grande o Cabeza Magna; o la ciutat de Figueres per Higueras; o el nom de Montserrat per Monteserrado; o Sant Feliu de Guíxols, per San Felix de Guijoles, derivat de guija; i per últim el poble de Cantallops, a l’alt Empordà, que també haurien posat, Cantalobos.
Per altra banda a aquesta set implacable d’afrancesar els noms, també els noms estrangers es tradueixen sense cap necessitat, doncs la seva pronunciació no representa cap dificultat per un estranger. Recordo el cas d’un català de Barcelona, que es deia Agut de cognom, que vivia a Pau des de feia molts anys, i per tant ja tenia residència a França. Doncs a la documentació li varen posar “Agute”. L’explicació que li varen donar era que en francès no hi havia adjectius que acabessin en consonants. Això li podia crear problemes amb documentació legal quan fes tràmits a Espanya. Jo el que sí accepto és que es canviï l’ortografia, com es la ”ny” per “gn “ a França, i per “ñ” a Espanya, però no desfigurar els noms.
Parlant de ciutats tenim molts exemples de canvis innecessaris; la ciutat de Londres, el seu nom original és London. La paraula London no implica cap dificultat en la pronunciació en qualsevol llengua. Els alemanys no han canviat el nom, per a ells també és London; pels francesos es Londres, però no pronuncien la “s” final. Els italians pronuncien Londra. Els portuguesos com els espanyols, en diuen Londres.
El cas més estrafolari, és el de la ciutat alemanya de Aachen. Era la capital on en Carlemany va instal·lar el seu govern i on va morir. En espanyol en diuen Aquisgran, i en francès ja es la màxima perversió de nomenclatura; en diuen Aix-la-Chapelle. Per un espanyol pronunciar Aachen no representa cap dificultat doncs la “ch” es pronuncia en alemany, (en aquest cas) com la “j” espanyola. Ho podrien traduir per Aajen, que sona igual que en alemany i a més a més economitzen lletres i per tant energia literària. La ciutat de München, l’han traduït per Munic. Si no saben pronunciar la” ü “ alemanya, que diguin senzillament Munchen. Tampoc no em fa gràcia que de la ciutat de León en català diguin Lleó. En canvi la ciutat de Huesca si que trobo normal que se’n digui “Osca” en català perquè és el nom que li varen donar els romans, i els filòlegs creuen que el nom ve de l’origen de les tropes romanes que procedien de la tribu dels “oscos”. A la fi, hi ha noms de fàcil pronunciació que no hi ha necessitat de traduir noms propis. Tampoc no té sentit que la ciutat de Teruel en català en diguin Terol, llevat del cas que en aragonès antic s’hagués anomenat Terol, cosa de la que no tinc informació. El cas de Saragossa tampoc té sentit, doncs encara que la “z “ en català es pronuncia com a “S”, no hi ha motiu del cambi de la “z” per la “s”. Sembla que existeix una certa dificultat en la pronunciació de la “ll” en català pronunciada per gent de parla castellana. Crec que la saben pronunciar si va seguida d’una vocal; així bé saben dir: “cuello” “collar” collado, etc. Ara bé si els hi traiem la vocal on s’estintola la “ll”, ja els has fotut. Així en coll, Sabadell, martell, etc., o no en saben, o no volen per enutjar els catalanoparlants.
No hi ha dubte i és un fet comprovat que en relació a la facilitat fonètica per les llengües estrangeres, les poblacions que dominen dues llengües tenen una gran facilitat per pronunciar llengües foranes, com és el cas dels catalans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No, no: amb Perpinyà els espanyols ho han fet igual que els francesos: no diuen pas *Perpiñá, sino “Perpiñán”, acabat amb ena.
Si Sr; té tota la raó; la n m’havia passat per alt; els espanyols també han posat una n a Perpinyà. això demostra que prefereixen un nom a la francesa, es a dir: estranger abans que un nom que sigui o s’assembli al català . Agraït per recordar-mo