Em sap molt greu no poder anar demà al darrer concert de Lluís Llach a Verges. Desitjo i espero que ens hagi enganyat a tots i torni a tocar en públic algun dia. Tinc dues filles, l’una de 4 anys i l’altra de 2, i sempre havia tingut la il.lusió de poder-les portar algun dia a algun concert d’en Llach. La gran,és diu Ona, a pesar de la seva joventut, ja coneix més d’una cançó del Lluís, i les canta, i no podeu imaginar com em sento quan l’escolto cantar. Puc ser un il.lús, però quan sento la meva filla, no puc deixar de pensar que al nostre país encara li queda alguna esperança. M’emociono poc, bé no és cert, m’emociono però no ho reconec obertament, sovint els homes som així, falsos quan es tracta de mostrar els nostres sentiments. Però amb les cançons d’en Lluís Llach no puc dissimular, la pell se’m posa de gallina i fins hi tot algun cop em cauen les llàgrimes. Sóc home, sóc orgullós, però ser reconèixer la bellesa quan és converteix en cançó i ser agrair a qui s’ho mereix el servei que ha fet al nostre poble.
Gràcies Lluís, però no tanquis la boca encara!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tens raó, hi ha cançons que fan moure el món, i les d’en Lluis ho són. Jo també m’emociono al veure a la teva filla Ona cantant les cançons de’n Lluis. Quan jo feia de cangur cantava les seves cançons als meus nens. No estic d’acord en que tu no demostris el sentiments. Potser no ho fas com la resta de la gent o de la manera estandar, però sí a la teva manera particular. Set nota de lluny que s’et cau la baba amb la teva filla Ona!!