Amunt els punys!

Ens trobem en plena recessió. Una gran recessió, comparable a la del 1929. Al període entre les dues guerres mundials, de 1918 a 1936, el sistema monetari es regia pel patró or. Com amb l’euro ara, el patró or venia a oferir una idea d’estabilitat econòmica. Encara que, segons com, actuava com una autèntica camisa de força. El 1929 va esclatar la bombolla, com ara el 2008 va esclatar la bombolla financera de les supbrime i del sector immobiliari a l’Estat. La República de Weimar s’enfonsava en la gran recessió i els anys 1931-32 arribava a unes taxes d’atur de més del 30%. La inestabilitat política i social esclatava de manera virulenta. El canceller Brüning (el de la foto), del partit del Centre catòlic (de dretes, realment), s’aferrava al sistema del patró or i a la política d’austeritat absoluta. El paral·lelisme amb la política de frau Merkel salta a la vista.

Ara bé, les receptes keynesianes que es plantegen com a alternativa a la política d’hiper-austeritat no van donar fruit més que després de la fi de la segona guerra mundial. La recuperació als Estats Units i a Europa no es va donar realment sinó després de la destrucció colossal de forces productives que va implicar la guerra. L’Estat del Benestar europeu es va aixecar sobre la base dels 25 anys de creixement de la postguerra. Era també, per als capitalistes, una forma de vacunar al moviment obrer contra la influència dels corrents socialistes/comunistes més esquerranosos, que tenien el model de la URSS i dels països de l’Est per qüestionar el capitalisme.

Als 70 ens trobem, per un costat, que el domini dels EUA a l’occident capitalista és aclaparador. Tant és així que imposen la convertibilitat del dòlar i ningú s’hi oposa. Arriba la crisi, i les receptes keynesianes no funcionen. El que els economistes consideren els motors auxiliars de l’economia, la política fiscal i la política monetària, no donen fruit. Si es jugaven aquestes cartes, encara que generessin inflació, amb l’objectiu d’estimular el creixement, en aquesta ocasió això no funciona i apareix l’”estanflació”: estancament amb inflació.

Els anys 80 són els anys de l’ofensiva brutal del capital, els anys de Reagan i Tatcher, de les privatitzacions i la desregulació. Vindrà la caiguda del mur de Berlín al 1989 i darrera seu l’ofensiva contra les conquestes del moviment obrer només fan que incrementar-se encara més. L’any 1999 la llei que obligava a separar la banca comercial de la banca d’inversió als Estats Units cau derogada. Visca el capitalisme financer lliure! Lliure de regulacions i de controls. Malgrat el triomf aparent i espaterrant del capitalisme, les contradiccions no deixen de donar-se. La lluita entre les potències i els diferents blocs no es deixa d’accentuar. Els Estats Units, Europa i la Xina, cadascú amb els seus propis interessos, competeixen entre ells en un mercat global. La crisi de sobreproducció és el desenllaç inevitable de la contradicció entre una capacitat productiva colossal i l’apropiació individual per part d’una ínfima minoria de la societat de la riquesa creada per la gran massa assalariada. Si el capitalisme ja no ens pot oferir ni tan sols el mínim de civilització que hem pogut viure en els darrers anys, si el capitalisme tot el que ens pot oferir són aquestes condicions de vida i de treball draconianes, si aquest sistema ja no pot ni garantir la supervivència dels seus esclaus, aquest sistema no mereix seguir existint. Acabem amb el capitalisme i aixequem una societat nova, més justa, més igualitària, uns societat socialista.