He escollit aquest nom pel meu bloc perquè penso que a hores d’ara el problema principal que tenim els catalans en la nostra vida en comú és la manca d’intervenció ciutadana en l’esfera pública, en la res publica. Només cal veure els darrers esdeveniments com ara la corrupció que s’instal·la a la societat civil i a la vida política del país o la lamentable trajectòria d’un estatut esmiculat que després de tres anys encara espera la seva legitimitat constitucional, per adonar-nos de la magnitud del problema. Hem tingut respostes institucionals per part de la premsa i de les institucions de la societat civil -si bé han arribat massa tard- però cap resposta ciutadana destacable si entenem per ciutadà tota persona que desitja participar i influir en la vida pública d’un país. En aquest sentit a Catalunya tenim set milions d’individus però no de ciutadans. Per això en aquest bloc vull reivindicar el paradigma cívic de les repúbliques renaixentistes italianes que Quentin Skinner ha definit com a humanisme cívic o teoria neoromana de la llibertat. I ho reivindico per recuperar en la nostra vida pública la categoria primordial de la cultura republicana: el concepte de ciutadania. El vivere civile és una manera de viure dedicada als temes cívics i a l’activitat ciutadana, de compromís amb la comunitat i amb la vida cívica.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
M’explicaré Lluís:
La base teòrica del republicanisme renaixentista a les nostres contrades es produeix allà, on no és Catalunya, allà on diem Principat. Fou en les Germanies dels Regnes de Mallorca i València, on es propugnà la conversió en Repúbliques a ‘l’estil de Venècia’ . El motiu era que s’estava fart de comaprtir un rei, emperador o om vulga dir-li que feia que a cada bugada perdèrem un llençol. Amb l’assot del turc a les coses d’ambbdós regnes els jurats reclamaren a l’emperador per llur defensa lque els foren donades les armes. I en accedir a d’això el rei, les classes mitjanes i baixes s’enfrontaren a llur rei per a independitzar-se de l’imperi…a l’estil de les repúbliques del nord d’Itàlia. Per a controlar els comerços del mediterrani amb l’orient. L’emperador español, com a bon estratega, n’usà el tou feble que des del Compromís de Casp ens té ‘maldats’: a còpia dels voluntaris del Principat i de l’Aragó, acabà sufocant les dues sublevacions del 1519 i la del 1523. Esquarterant tots aquells caps de Germania com eren Johan Llorenç (menestrals benestants) i Vicent Peris (llauradors i massips de classe baixa).
Però és que durant la guerra de Secessió (que els españols diuen de Successió) en Joan Baptista Basset obligà el futur rei, a València, a jurar els Furs del Regne, i en reclamar-lo a Barcelona, l’obligà a jurar els del Principat. Quasi un segle abans de la Revolució Francesa.
Salvant aquestes obvietats, sembla fenomenal entrar en el debat del republicanisme actual. El meu comentari sols venia per la referència renaixentista de República. Quan el Principat, llavors, estava encara ofegat fins el coll en el feudalisme més pregon.
En quant a les aportacions actuals em semblen remarcables les d’en Sala-Molins, el qual aprofundeix des dels temps actuals tot furgant en els desviacionismes provinents de la francesa. Si més no, ens caldria començar a saber comptar…..allò que depassa els set milions de catalunyesos.
Reba una cordial salutació de benvinguda.