El bloc de Lluís Aragonès

En el constant i accelerat procés d’aprenentatge del llenguatge econòmic en què estem immersos, un dels darrers i maleïts termes que hem après i consolidat ha estat el d’agència de rating o de qualificació de risc.

Fa pocs anys la immensa majoria dels mortals no teníem coneixement que existissin, però a dia d’avui aquesta paraula s’ha convertit en familiar. Aleshores, els més iniciats confoníem el ràting amb el rènting, la valoració del risc econòmic amb el lloguer amb “tot inclòs” de béns de consum, essencialment dels vehicles d’automoció… Però avui esmorzem amb Moody’s, dinem amb Standard&Poor’s i sopem amb Fitch. Són amb nosaltres a la tele, a la ràdio, a la conversa i a l’ordinador… Són noms que han passat a formar part de l’imaginari col·lectiu i que, quan obren la boca, els estats europeus i també les regions sense estat tremolen.

Hem escoltat discussions bizantines sobre les causes principals de la crisi: que si el deute, que si el dèficit, que si la mala gestió política, que si les agències, que si els seus interessos, que si la confiança legal atorgada pels organismes internacionals…

En aquests moments de crisi, por i dubte es fa difícil saber qui ens pot oferir seguretat, fiabilitat i tranquil.litat. Però sí que convé posar-nos alerta davant aquells que ja han demostrat els seus errors i incapacitats, encara que no n’hagin pagat la penitència.

Potser l’anàlisi pot semblar molt primària, o molt il·lusa, però quina confiança ens poden generar uns “auditors” que han comès errors com els seus, més grans que el de Rodríguez Zapatero quan negava la crisi? Lehman Brothers obtenia la qualificació de la triple A (quin nom més macabre, per cert) i l’endemà el castell de cartes s’ensorrava convertint-se en un dels detonants de l’actual crisi financera. 

Aquestes agències tenen els seus interessos, no estan sotmeses a cap tipus de control de caràcter públic i són instruments situats estratègicament en l’economia internacional. En moments d’especulació veiem diàriament com les seves avaluacions s’alcen a creença bíblica, sacsegen els deutes sobirans i fan trontollar les economies públiques perquè després els carronyers de l’especulació ho rematin comprant a baix preu o venen molt car.

Qui tenen al darrera? Quins interessos i models econòmics representen? Quins són els objectius d’aquest oligopoli?

Què ha de fer Europa davant el càrtel nordamericà – en paraules de la comissària europea de Justícia- i la inestabilitat que provoquen els seus informes i valoracions?

La Unió Europea critica les agències de rating, però té una regulació en què aquestes i les seves recomanacions hi tenen assignat un paper clau.

Davant el caos provocat per aquest sistema opac i que és capaç d’arrossegar a tothom, la resposta passa per la transparència. Un objectiu que no serà possible sense un control públic. Una reforma que no és realitzarà sense la voluntat política. Una decisió que no es portarà a terme sense la pressió constant dels damnificats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!