Lluçanès escriu

El 10 de setembre del 2009, la revista la rella publicava una entrevista amb el jove poeta de Sant Bartomeu del Grau, Xevi Pujol, que li va fer la Meritxell Verdaguer. Llavors, Pujol acabava de publicar el seu segon llibre de poesies, Mar cendrosa, editat per Editorial Fonoll, de les Garrigues.
A continuació la podeu llegir sencera.

“Cada lector pot entendre coses molt diferents d’un mateix poema” (Xevi Pujol)

Per què has triat la poesia?

Primer hauríem de definir què és poesia perquè també
podria fer poesia en prosa. Un dia escriuré textos en prosa i algú podrà dir
que és poesia; de totes maneres el que em porta a la poesia, al que entenem per
poesia, és la seva concisió. Escriure en una mètrica determinada contribueix a
crear una obra d’art i donar-li la part bella i agradable.

Però la concisió de la poesia ens pot portar a
l’ambigüitat.

M’encanta l’ambigüitat, que tu entenguis una altra
cosa dels meus poemes, m’encanta. Hi estic d’acord! Trio la poesia per la seva
concisió i ambigüitat.

En el llibre cites a Verdaguer i en fas una
estrofa molt semblant.  Molts de
nosaltres el coneixem ben poc. L’hem de descobrir?

De Verdaguer se’n saben els quatre tòpics en general
i la gent el coneix més per Mossèn Cinto que pel poeta que era. Jo també l’he
de descobrir, té una obra molt extensa. Verdaguer té coses molt avançades al
seu temps, és considerat un gran renovador de la llengua catalana i va posar la
literatura catalana a l’altura de l’europea. Una certa modernitat tenia, a més
tenint en compte que era un mossèn. Verdaguer és tot un món.

(Continua)

I Miquel Martí i Pol no ha estat una influència
per tu?

També m’agrada molt, en llegeixo molt i m’influeix
molt però si algú es mira el què he fet no s’assembla gaire, utilitza un
llenguatge molt planer. En la forma si que rebo una certa influència de Miquel
Martí i Pol però no és l’únic, en llegeixo molts d’altres i en rebo també
influència.

El mar no només apareix al títol sinó en molts
d’altres poemes. És estrany per ser de Sant Bartomeu.

Sempre m’he sentit molt més identificat amb el
paisatge d’aquí, és on he crescut. Si vas a la muntanya ja et sents una mica
estranger i si vas a la costa tres quarts del mateix. En aquesta ocasió ha
esdevingut així. Però això no vol dir que demà no em surtin poemes que parlin
de paisatges d’aquí, de fet la literatura és ficció, m’ho puc inventar tot,
sense haver conegut el mar em pot sortir un poemari. Potser escric sense el
vocabulari que tindria si hagués viscut sempre allà però el puc aprendre o no
fer-lo servir tot.

S’hi poden llegir molts dubtes existencials. Per què?

La poesia és una mescla de coses:  és art, és bellesa, és estètica, és
forma i és matèria i per aquí ens ha d’arribar. Alhora té altres ingredients:
hi pot haver poemes més filosòfics, més existencials, pot parlar de coses o pot
parlar de res, simplement ser líric o descriptiu, ser absurd o ser només forma.
No he triat la vessant existencial, ha sortit així. No et sé respondre. La
inspiració arriba, et ve i ho escrius.

Parlem una mica de tu, com t’expliques aquesta
dualitat educativa que tomba entre filologia catalana i telecomunicacions?

Sempre m’ha passat que m’agradaven molt les ciències,
les lletres i altres coses. Quan vaig començar telecomunicacions em sentia molt
descompensat. Hi ha molts exemples, encara que a l’actualitat no tants, però
per exemple Pompeu Fabra, no és pas que em vulgui comparar amb ell! si no
recordo malament era enginyer industrial i filòleg. També m’interessen altres
coses que no estudio. M’interessa les ciències i les lletres i la pintura i
l’art i la música i tot! M’agrada tot molt, m’agrada tan que si no ho faig em
sento malament. Afegeixo que perquè m’agrada una cosa no vol dir que ho domini!

Primer va ser El satèl·lit d’una engruna al 2008 i ara Mar cendrosa. El segon llibre en dos
anys, estàs en un moment molt creatiu.

No, però més que abans, ara he engegat i confio que
encara ho puc ser més, abans no hi estava tan posat. El primer llibre que vaig
publicar va ser més fortuït que Mar cendrosa que va ser un fet més atzarós. El
que es va publicar amb l’editorial l’Emboscall feia temps que portava
recollint-ho, va sortir l’any passat perquè no havia pogut ser possible abans.
Aquest últim llibre ha estat fruit d’haver guanyat el premi Joan Duch.

Em fa gràcia, hi ha un poema que te’l dediques a
tu mateix.

És un diàleg interior que es pot extrapolar a
qualsevol persona. Aquest és un dels poemes més filosòfics i he triat l’opció
de plantejar-m’ho com un diàleg interior.

M’ha encantat la visió que li dónes a la relació
entre l’home i el món. Realment som ben poqueta cosa. És aquest el sentit que
li volies donar?

Jo només em faig preguntes i alguna petita resposta.
Això que em dius és un sentit parcial del meu poemari, pot tenir motius
recurrents i coses en comú , una línia o diverses però no té un únic sentit ni
un sentit final ni un sentit de síntesi que el cohesioni, és polièdric com un
mosaic, són moltes coses en tan poc espai.

M’ha agradat el poema que dius que la vida una
branca encastada al radiador del cotxe, et refereixes als problemes? Als
pals a les rodes?

Cada lector pot entendre moltes coses diferents d’un
mateix poema. Aquesta és la gràcia, a més, aquest és molt concís i a vegades
com menys paraules més sentits. La gràcia és que el significat quedi així
d’obert.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!