Lluçanès escriu
La creació i l'edició de llibres a la comarca
L’any 2006, l’associació Solc va editar el llibre “El parlar del Lluçanès“, de Jordi Dorca, dins la seva col·lecció de monografies sobre temes lluçanesos. Darrerament, la revista comarcal la rella ha publicat un seguit de fitxes comentades sobre llibres que parlen del Lluçanès, una secció coordinada i redactada per Roser Reixach. Aquest n’és un d’ells.
El parlar del Lluçanès, de Jordi Dorca
La comarca del Lluçanès manté en els parlants d’edat avançada uns trets característics que en aquests moments són recessius però que ens poden ajudar a entendre l’evolució de la nostra llengua. El filòleg Jordi Dorca en va fer un estudi exhaustiu que va publicar en aquest llibre on ens mostra el conservadorisme de la zona, una característica que ell atribueix al relatiu aïllament geogràfic que hi hagut durant molts anys. L’autor analitza en diferents apartats la morfologia, la sintaxi, la fonètica i el lèxic partint d’una trentena d’entrevistes fetes a persones de tots els pobles de la comarca amb converses espontànies semidirigides i dades extretes de l’Atles Lingüístic del Domini Català. Algunes característiques definitòries de la zona, segons el seu estudi, són la utilització del mot re (o res) amb la vocal e tancada, la pronúncia de mots com tenre, tinré, vinria, sense la d; la iodització: abeia, aguia… en lloc d’abella, agulla, i també les reduccions del grup ua en o en paraules com cinconta en lloc de cinquanta o cotre en lloc de quatre. Un dels apartats més curiosos per al lector és el del lèxic, on es poden trobar mots ja pocs habituals en la llengua parlada com refotilar, trumfo, pollar-se, embolar, encofurnar, escotorit o atracallar. Uns mots que ja les generacions més joves han anat deixant de banda degut a la creixent uniformització de la llengua, igual que algunes construccions sintàctiques o de pronúncia que fins a mitjans del segle passat constituïen els trets identificatius d’una zona concreta: un mosaic, tal com defineix els dialectes la doctora Àngels Massip en el pròleg. Dorca dóna a conèixer doncs el mosaic particular del Lluçanès, que a part, ens aporta dades sobre diferents elements de cultura popular, ja a través dels mots que reben diferents accions o elements, o a través dels textos transcrits a la part final, on hi podem trobar alguns dels temes encara vius en la memòria oral de la comarca com els carlins, la guerra de successió, festes anuals representatives o feines i oficis ja desapareguts.
La publicació, tal com s’explica en el pròleg, a càrrec de la mencionada doctora Massip, de la Universitat de Barcelona, contribueix a aportar noves dades del català central en la seva evolució històrica, i ella mateixa ressalta que aquests dialectes, com el cas del Lluçanès, “són les formes vives on veiem fixades les etapes de l’evolució lingüística”, uns dialectes que són canviants perquè són vius per l’acció dels parlants, però que avui tendeixen a desaparèixer degut a la uniformització general de la societat.
Títol: El parlar del Lluçanès. Aportació al coneixement del català central.
Autor/a: Jordi Dorca
Pàgs.: 144
Edita. Solc. Àmbit de recerca i documentació del Lluçanès, 2006
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Jo sóc mig del moianès i entenc molt bé el que expliques, crec que la varitetat dialectal que tenim a Catalunya hauria de ser preservada tants anys com sigui possible, malgrat és cert que tendi cada cop més a l’uniformització. Forma part del nostre patrimoni de la mateixa manera que fr la nostra indentitat