Com ja haureu suposat no sóc restauradora, però sí que m’agrada fer tots els papers de l’auca i ara em posaré en la pell d’una serp.
Sóc al taller de restauració de l’Eulàlia que té les orelles grosses però també unes mans d’or. Per dir que ara les meves escates semblen tenir gruix i brillor reals¡ M’ha fet reviscolar després d’estar tan de temps descolorida i empolsinada en la calaixera d’una sagristia. Fa uns cent anys que em van pintar sobre pergamí a Abdis-Abeba, enroscada en un arbre, al mig de la “primera parella” i tot i que sóc l’eix central de la composició, el títol només diu “Adam i Eva”. A mi, la serp, ni se m’anomena, cosa que em fa estar una mica resentida. Amb tot, això no és res al costat de com va sortir-ne, de malparada, la pobra Eva. I és que de l’episodi que representa la pintura només ha circulat la versió interessada de l’Home-home, que ve a dir-nos que no tenint, l’Home-dona, cap mena d’importància en la creació, va voler tenir-la en la perdició. No sé com hagueren anat les coses si ella, la Dona, hagués estat l’autora d’aquesta cosmogonia, el cert és que tal com us ha arribat, declara sense embuts que el món ha anat de mal en borràs per culpa meva i de les dones. Al meu entendre, però, això no és res més que una , diguem-ne, llicència poètica, que mostra a les clares com ens veien els escriptors del temps i qui s’els creia, i de passada els deixen ben retratats.
Fa massa temps que aquest mite està arrelat en les ments d’homes i dones –curiosament no en les de les serps- i costa molt desempellegar-se’n, però des d’aquí vull ajudar tot explicant la meva versió; tard i sense gaire convenciment, ho confesso, només amb un bri d’esperança de què els que encara el prediquen -ni que sigui com una parabola, ni que sigui com una metàfora, ni que sigui com una hipèrbole, ni que sigui com un mal acudit- rectifiquin d’una punyetera vegada com ho van fer amb la cagada contra Galileo -i no cal que triguin 200 anys més- i ja que hi sóc posada, voldria també que ens demanessin perdó a les femelles per la falsa i inútil culpa llargament carregada. Aquí va:
A mi, em va venir a buscar l’Amo d’un jardí per a què executés un treball: havia de temptar i fer pecar una parella que l’ocupava, atacant-la pel cantó feble, que era ella. Feia un mes de l’encàrrec i fins aleshores, et juro que eren diners llançats perquè en aquell immens jardí no s’hi veia ni una ànima, però la sort va canviar un matí quan em disposava a fer la ronda habitual i vaig sentir veus al peu de l’arbre on cada nit dormia enroscada:
– Eva, m’ha dit l’amo que aquest arbre et dona coneixement, però que si en mengem els fruits, podriem dinyar-la…
– Sembla una pomera…
– Doncs, ell diu que és l’arbre del bé i del mal
¡Osti, començo bé el dia, em dic, he ensopegat amb la ditxosa parella¡Així és que, sigilosament, torno a enroscar-me a la branca i m’hi estic una estona observant les reaccions de la dona. Poc a poc la vaig calant i, la veritat, no em sembla un gènere rebutjable. La veig desperta i curiosa. Mira l’arbre de tant en tant, pensa, el torna a mirar, s’acosta una branca al nas, n’olora els fruits… i en una d’aquestes que, zas, me li planto davant i després de les salutacions de rigor li explico els avantatges de conèixer el bé i el mal -tot, amb argumentacions de bon comerciant – i ho faig tant bé que em convenço a mi mateixa i em venen ganes d’agafar un fruit peró me n’estic, en tot cas ho faré quan ella n’hagi menjat, cosa que encara trigarà a fer perque se’n vol assegurar i m’escomet amb preguntes.
– Què és el bé?
– Menja i ho sabràs
– Què és el mal?
– Només has de provar …
– Què és morir?
– Jo no t’ho puc explicar.
S’ho rumia i em comenta el que ha rumiat: que sí, que prou, que sembla interessant, que si tomba, que si gira… Ja m’estava impacientant i a punt de provar-ho amb Adam, que en aquells moments tornava de pixar de l’esbarzer, quan ella, va i, finalment, cau
– Mira, ho he pensat bé i m’hi vull arriscar
Allarga la mà; continc l’alè; s’atura un moment, una altra pregunta, potser? em dic desesperada, però no, agafa un fruit, el mossega, el mastega i Adam, que l’està observant, li pregunta
– Què tal?
– Està verda
– Però, que sents?
– Res de moment, deu ser d’efectes retardats…
– Doncs ja m’ho aniràs explicant…
– Mulla’t, si vols saber, Adam.
Ell li agafa el fruit de la ma i el mossega i, tú, encara el mastegaven que surt l’amo de darrera dels esbarzers – per cert, ben xop- fent-se l’ofès però notant-se-li a mil llegües que estava encantat amb el resultat del parany
– No us havia dit que no mengessiu de l’arbre de la ciència?
– Ha sigut ella, ha sigut ella¡ – diu Adam
I jo toco el dos discretament abans no m’esmentin i hagi d’aclarir qui m’ha contractat.
L’endemà, torno a l’arbre i li passo l’informe a l’Amo
– A veure, no volieu saber la capacitat de lliure albir d’aquestes dues criatures? Doncs, en el test em surt que Eva, deu sobre deu, i vuit, Adam.
– És confirma el que sospitava, són massa capaços de decidir. No m’interessen…
Perquè paga un informe si el tio ja ho havia pre-jutjat? Aleshores m’explica que ahir mateix, els va fer fora sense dret a indemnització, ni assistència sanitària, i que a ella la va comdemnar a parir amb dolor i a ell, el va castigar a treballar quaranta-vuit hores setmanals i a tots dos i als seus descendents a palmar-la, inclús per una misèria de constipat.
– Però, els he regalat unes fulles de parra per tapar-se les parts – ho va dir com si això fos el súmmum de les necessitats.
Tot plegat, fins i tot, a mi, que passo per mala bèstia, em va semblar una reacció exagerada i vaig sospitar que m’estava utilitzant perque l’assumpte de l’arbre tenia més substància de la que Ell m’explicava, així que li etzivo
– Voleu dir, mestre, que no n’heu fet un gra massa?
– Encara m’he quedat curt, que és molt pecat el seu pecat…¡ Em diu emprenyat – I quin és aquest pecat?
– Se’n diu sobèrbia i amb el temps el farem un pecat capital
– Ah¡ Dic, fent astutament com aquella que s’ho empassa.
– Apa, ja pots marxar, la teva feina s’ha acabat. I m’acomiada sense cap mirament.
Jo agafo els patracols i em retiro a l’esbarzer, a esperar. Així que es fa de nit, vaig a l’arbre, agafo una dotzena de pomes, les engoleixo sense mastegar i torno al meu racó a pair-les. Ondia tú¡ El refrany no té raó¡ El saber, no solament t’ocupa el lloc, sinó que te’l fa malbé, perquè aquella maleïda fruita estava massa verda i no vaig parar d’evacuar-la fins a buidar-me. Això sí, l’ efecte de la intoxicació em va il.luminar i vaig veure claríssimament que allò no era pecat, ni sobèrbia, ni res, que allò era un afer de propietat intel.lectual: que m’hi jugo un ocell a que l’Amo no pensava compartir amb ningú la informació i la saviesa que l’arbre guardava -que, a més, ves a saber tú, si era de fiar.
Com sigui, potser pel rastre del festí que vaig deixar pel jardí, Ell va acabar sabent-ho i també em va expulsant, fent còrrer la brama que tots coneixeu i per culpa de la qual m’avorreix mitja humanitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
http://www.lilith.org/ (independent, jewish and frankly feminist magazine)
http://en.wikipedia.org/wiki/Lilith
http://ccat.sas.upenn.edu/~humm/Topics/Lilith/
suggerent la discussió narrativa sobre el fruit de l’arbre de la ciència,
salut i endavant