La mestra ens ha dit que fessim una redacció sobre la cosa més important que ens ha passat en la nostra vida. Val el que li ha passat al teu germà? Pregunta una nena. No. Val que t’ho inventis? Vol saber un altre. Tampoc. Val que siguin dues coses? Pregunto jo. M’ha dit que sí, però que de llarga, la redacció nómes havia de tenir una pàgina i aquesta és la meva redacció amb les correccions de ma mare.
continua…
Em dic Alfons Beltran i Mas. Tinc 10 anys. Visc a a Santa Coloma de Cervelló. A ca la Pia, que és el nom de la meva besàvia i de la nostra masia. La meva mare és veterinària i és molt guai. El meu pare és pagès i el meu avi també era pagès i, a més, un merdós, un idiota i un covard. Val.
La primera cosa més important que em va passar, va ser quan tenia sis anys i el meu avi merdós va matar el meu xai. El meu xai va nèixer, el mateix dia que el meu germà. M’agradava molt mirar com s’agafava a la mamella de sa mare però si mirava com el meu germà s’amorrava al pit de la meva, m’entrava una cosa que no podia aguantar. Ells en deien gelosia, però per a mi, que eren unes ganes boges d’esclafar-li el cap, al meu germà.
L’estimava molt, el xai, però al meu germà, vaig intentar un parell de vegades apretar-li el cap contra el coixí, molt poc a poc, com volent-li fer mal, però amb cura. Una cosa rara. El pare em va donar el xai. Donar volia dir que s’estava al clos amb sa mare però quan sortia, era jo qui el duia a passejar i, en ser més gran, a pasturar pel camp. Total, que em passava la vida jugant amb el xai o ofegant el meu germà Jaume. M’oblidava, el xai es deia Blanquet.
Al cap d’uns mesos, un dia que feia bo per sortir a pasturar el xai, vaig anar al tancat i no el vaig trobar. Vaig preguntar, on és el Blanquet? Ningú em va contestar, només l’avi covard, El xai? demà en menjaràs per dinar. La meva mare li va dir barroer i el merdós li va contestar que que collons el bestiar és per a menjar, que la vida és així, que més valia que m’hi anés acostumant. Però jo, en contes d’acostumar-m’hi vaig avorrir la carn. L’endemà, la mare va ajudar-me a recollir dels plats, els ossos del meu xai i els vam posar en una caixa de sabates. Vam agafar el cotxe i vam anar a enterrar-los en un lloc de la muntanya que només ella i jo sabem. La mare em va dir que a sobre hi creixerien estepes blanques.
A l’avi covard aquell dia, ni mil més, no li vaig parlar i quan va morir vaig desitjar que a la seva tomba només hi creixessin ortigues i cards. Pèro el van cremar. I quan va morir el Blanquet, el meu germà Jaume va recordar-me’l. El veia tan petit i indefens que me’n vaig cuidar, vigilant que cap tarat el pogués ofegar.
Se m’acaba la pàgina i he d’explicar l’altra cosa grossa és que fa sis mesos que tenim un cavall. Té tres anys i era d’un home de la hípica que el volia matar només perquè es va posar malalt. Quan la mare ho va explicar vaig posar-me a bramar. Jo volia que el curés. Ella va dir que no sabia si respondria, que era un tractament llarg i costava molts diners, que l’home de la hípica no es volia gastar. Li vaig demanar tantes vegades, vaig plorar tant, que va agafar el cotxe i va anar a parlar amb l’home de la hípica. Va tornar amb el seu remolc i el seu cavall. El va curar i ara és nostre i de nom, li he posat Salvat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!