Avui, diumenge matí, em fico en la pell del meu gat i li reto homenatge i li demano
perdó.
Ññññññññññññññññlllllllllllllllllllllllllllllllllllllllkkkkkkkkkkkk
jjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjhhhhhhhhhhhhhhhhhgggggggggggggggg
gggggggggggfffffffffffffffffffffffffffffffffffffffff. Té, ja sóc dins.
Aquest estri em va cridar l’atenció des del primer moment, vull dir, des del moment que vaig observar l’atenció que li dedicava la gata grossa: tot el dia enclastada davant, potinejant-ne les tecles, guaitant la pantalla com aquella que mira un ocell descuidat a la branca de l’arbre… fins que no vaig poder mes i m’hi vaig passejar per sobre, a veure que passava. De primer vaig anar amb molt de compte, caminant sobre les tecles com si fossin brases, després veient que l’efecte del meu pas es reflectia en la pantalla, vaig trepitjar amb més alegria, alegria que em va durar poc perquè la gata grossa em va fer fora de mala manera. Però ja va estar. Tenia el cuc. I és el cuc que em feia tornar al teclat es posés com es posés el coi de la gata grossa i ara, des de sobre el teclat, puc dir que quan deixo de trepitjar aquest terra de molles que s’enfonsen sota els meu coixins, només sortir-ne, passo a l’estat de desconeixement i d’inconsciència que m’és natural… fins que torno a entrar.
I avui hi he tornat, perquè ella se n’ha anat a correcuïta i s’ha descuidat de tancar l’estri amb pany i clau. Amb blanor, fins i tot amb sensualitat, vaig xafant les tecles. Aleshores veig que a la pantalla apareix el que des de fora del teclat semblaven mosques i des de dins es revelen lletres, primer agrupades sense ordre ni concert, després, de manera que cada grup té un significat que la mateixa paraula em desvela: hola, pota, pel, m’agrada, fota’t, ocell…. Jo m’engresco, m’engresco i quan m’adono, ja em trobo regirant l’escriptori amb l’ànsia de no tenir prou temps per a tant de coneixement.
Hi ha fulls.doc, fulls.ex; hi ha fotografies; documents PDF. Carpetes i carpetes que amaguen coses i esperonen la meva curiositat: Clic. Carpeta “Economia”, números que no em diuen res. Clic. “Correspondència”, està buida. Clic . “Tensió arterial”, una línia que tira cap a munt. Clic. “Receptes”, caldereta de llagosta, ventresca de tonyina confitada… Se’m fa la boca aigua però no m’hi puc entretenir. Vaig regirant. Clic. “Diari”, unes quantes pàgines de petits paràgrafs que deixo per a més tard. Clic. “Protocols notarials”, contractes de compra-venda escanejats un dels quals em fa saber que la casa on visc és de Clara Martí Sanchez, que té limits pels quatre cantons i que ningú, però que ningú, que no sigui la Clara Martí Sanchez, o els que ella decideixi, té dret a passejar-s’hi. Em sembla bé, que vols que et digui, això m’estalvia l’empaitar els gats aliens que entren pel pati, però, alto¡ que la cosa deu tenir la seva contrapartida, el que són límits pels altres també ho deuen ser per a mi i sense pensar-hi puc traspassar-los i anar a parar a una altre propietat amb el seu corresponent protocol i els seus límits i tota una altra gatada que l’habita. Em quedo de pedra, aleshores, quan vaig a fer la becaina sota la pèrgola de la casa de davant, estic envaint una propietat privada? I Quan em passejo per la teulada de la casa del costat profano un altre territori? No em convenç gens aquesta organització tan estricta, jo, prefereixo guiar-me per l’olor.
Però, endavant que queden més carpetes. Ara topo amb una que diu “Darreres voluntats”. Clic. L’obro. Un full esqüet amb unes instruccions molt precises que la gata grossa deixa escrites per a quan es produeixi la seva mort. I, oh, funesta paraula, oh, malaguanyat coneixement, oh ominós significat que vessa el seu contingut sobre la meva alegria de viure, que la corromp, que la torna amarga¡. Així que sempre, tot s’acaba? Ja m’està bé que s’acabin, la gana, el fred, i la soledat, però que desapareguin les becaines al sol, els vespres d’hivern vora el foc, la caça d’ocells, el paté dels diumenges i les respallades? Té algun sentit què el que és bo s’acabi? Perturbat pel descobriment regiro amb neguit, com si busqués un antídot, un aclariment que em fes saber que el que he llegit és una broma i vaig a parar al Diari que abans, com una premonició, he aparcat.
“Diari de la Clara”. Diu. Clico i entro. Són un seguit de fets, acudits, pensaments i records que la gata grossa ha escrit des del 3 de maig del 1986 fins avui. Fullejo i quan em salta als ulls la paraula “gat” sé a l’instant què es tracta, de mi o el que és igual del Xino. Sóc el Xino –Martí Sanchez, suposo- vet-ho aquí. No sé si això millora la meva vida però d’entrada m’alegra tenir un nom, tot i que si jo m’hagués d’anomenar triaria una altra cosa més substanciosa, com ara “olor de tonyina”. Es igual. Passo fulls i m’adono que Xino hi surt moltes vegades, que sóc important. Va bé, doncs. Es veu que ara tinc set anys i que vaig tenir-ne, sis, cinc, quatre, tres, dos i ú. I que al primer dia del primer mes vaig nèixer. Que era bufó a no poder més quan em posaven a dormir dins d’un mitxó i que al segon mes botava com una pilota, i al tercer era una cosa deliciosa que feia caure la baba a petits i grans i que….això és fort, molt fort…al sisé mes em van fer capar! I capar, t’ho diu ben clar la paraula, és tallar-te els collons i deixar-te anar¡
Prenc alè. Ara entenc perquè tots els mascles del carrer es fiquen amb mi i perquè les femelles que a ells els tornen bojos a mi em deixen indiferent, ara entenc perquè m’engreixo, ara entenc tantes coses…¡
Està tot tan clar que fa feredat. Tanco el llibre. M’he marejat. Surto com puc de l’escriptori i reposo una estona sobre el teclat. Potser queden per descobrir més veritats però si són d’aquesta mena no vull saber res més. Que m’està bé la ignorància, tú. Així que aquí es queda la Clara, la molt puta, amb el seu amor capador envers mi i les seves propietats. I aquí es queda conèixer que algun dia m’acabaré i que aquest saber sigui com una picor emprenyadora que mai més em deixi en pau… A aquest preu qui vol ser sabi, qui vol conèixer? Aquí us quedeu, sí. Jo em llençaré al buit, al no-ser . M’en vaig a la vida que no deixa pensar, al sol, a la becaina….
ggggggggggggghhhhhhhhhhhhhhhhhhhjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjjkkkkkkkkk
kkkkkkkkkkkkkkllllllllllllllllllllllllllllllññññññññññññññññññññññ
ñ´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´´ççççççççççççççççççççççççççççççççççççççç
çççççççççççç.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!