Avui sant divendres sant, tot buscant programació, veig a la televisió fragments de processons: la del silenci, la de la bona mort, la dels set paraules, la quina sigui i d’on sigui, totes com sinuoses i enormes cuques de llum que eixen dels tenebresos ventres dels temples.
contínua…
Veig un pas: una escultura de fusta, encarcarada sobre una creu, representant una mort que vol ser digna però que se’m revela falsa. Veig un sofriment histèric, una màscara que no el sap plasmar. Veig la representació d’un home que, segons conten, es va deixar matar i per això va salvar la humanitat. No m’hi cap al cap. La sang lleva sang? Se’m fa difícil entendre aquesta economia salvífica, la trobo més recargolada que les estratègies del nostre mercat amb l’Ibex, el Dow Jones i el Nascdam fent piruetes plegats. Però, ah, ja hi caig¡ Serà per això que les ferides d’honor mascle s’han de curar amb sang de femella? Serà per això que per rentar la nafra del desamor s’ha de matar? Serà per això que qui trepitja, qui ofega, qui colpeja, qui apunyala, és perque, -ho he entès, ho he entès- amb aquestes morts lleva un hipotètic pecat¡ Valgui com exemple, sí, la sang d’aquest fill beneit, que ara es passeja en baiard, vessada en sacrifici per un pervers pare.
Potser això ha funcionat – el pecat és un invent mil.lenari- potser encara funcioni, potser funcionarà durant molts anys, però jo declaro que només existeix la meva (i la teva i la de l’altre) capacitat de fer mal, administrada directament per mi (i per tú i per l’altre) sense delegar i que, a voltes, se’ns pot girar en contra com un boomerang. Voleu més càstig, desgraciats?
Els natzarens pulcres, caminen en silenci, l’únic silenci de l’any. Els costalers carreguen el fill victimitzat sobre una creu de fusta noble, ben pulida i vernissada, la carreguen dolçament en comptes dels cossos de les autèntiques víctimes que potser, hores d’ara, jeuen al desert del voltant de Ciutat Juarez o a la “morgue” de Bagdad tot esperant que el forense digui a qui ha salvat la seva mort, què la justifica i, un cop sabut, dibuixi amb escapel als llavis de cada cadàver un somriure de beatífica conformitat per a glòria dels que resten al món, diuen, ben salvats.
Passa la mare de déu del dolors amb set punyals. Set punyals i catorze llàgrimes que són perles cultivades i vint diamants de bijuteria fina brillen en la nit de qualsevol poblet i aquesta resplendor guia la gent embadalida que plora amb el dolor d’una mare que no ho fou com ho han estat i ho són les altres. Que els costalers, cofois de portar als muscles la imatge d’aquest dolor ensucrat, carreguin també els fills abandonats, els nens-soldats, els prostituïts, els explotats, els maltractats. Ni aixecar el pas podrien, ni caminar un pam…
Santa innocència la nostra en refusar la matança del brau, la del porc, la del pollastre, la de la perdiu i el pardal, si aquí es fa espectacle d’un sacrifici de sang¡ Que il.lusos sóm¡ Com podem pretendre que triomfi la idea d’estalviar dolor als moribunds si aquí se celebra amb tant indisimulada alegria el sofriment i la mort descrits amb pels i senyals: els claus, el martell, les espines, les fuetades, la llançada, l’aigua, la sang, quan més vermella i brillant, més sang, els ulls en blanc, les darreres paraules, el darrer suspir…. Que és una manifestació estètica. Diran. Té estètica la crueltat d’un acte sacrificial? Que és art. Argumentaran. Sí, ho admeto, però de l’art de totes les èpoques, mira per on, ha arrassat el sadisme, el massoquisme, la grandilocuència, la blanor de la fruita lloca, del barroc més teatral.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Totalment d’acord.
No començo cap comentari sobre el contingut perquè no pararia. Saps perfectament que has escrit un text sensacional, ple d’intel·ligència, sensibilitat i energia. I, com sempre, molt ben escrit. Així que no cal que t’ho digui ningú.
Fins i tot es celebren o almenys és permeteixen les tortures de la lluïta antiterrorista. Com per eixemple la de Guantanamo.