Com va començar tot? No puc situar el punt de la inflexió dels meus sentiments, aquell punt en què jo vaig començar “adorar” la meva torturadora a costa d’un incendi que em consumia internament. Però si que recordo la primera vegada que en vaig ser conscient:
4 anys. La Gran Puta s’acaba de casar amb l’Home-Nen que és el meu pare. Encara no tenen fills perque ell, es queixa ella, ejacula abans d’hora i només empastifa llençols. Jo, ho confesso, estic mig histèrica, perque vinc de viure dos anys amb una colla de germanes de ma mare que ho són tot menys normals: histriòniques, cridaneres i escalfabraguetes (sobre tot la petita que també és menor d’edat) que ha escalfat a gran temperatura la de Home-Nen-Meu-Pare
Jo m’enfado per no-res (si res són els esdeveniments-putada que de moment s’estant presentant en la meva vida) i quan la Gran Pontífex, Sacerdotessa Major, Santafrígida em clava una nata perque no m’he acabat la llet, jo m’enfado, jo que encara tinc dignitat tot i venir de viure amb gent tant “indigna” . Jo, que ho desconeixo tot, m’enfado i dic que no m’agrada la llet, ni aquella casa i que me’n vull anar.
Oh porta, oh camí, oh sortida que jo mateixa he invocat¡ Ella ja sap que fer. I fa. Fa un farcell amb unes calces, uns mitjons i una samarreta meves. Jo la miro. No ho vull entendre, però entenc on vol anar a parar i començo a esverar-me quan ella, solemne, seriosament, amb majestàtica autoritat, en mig d’un limbe de saviesa didactica, em diu:
– Té. Ja pots marxar.
Agafo el farcell, tinc por, però encara tinc dignitat.
– Au, la porta és allà. Ja pots començar a passar
I jo començo a marxar. La por em fa anar lentament. Tampoc puc pensar, però quan traspasso la llinda i veig el camp erm de davant on pasturen dues ases i un cavall, no m’hi veig, amb ells; i miro al costat dret i veig el barranc i el trobo tan profund que m’entra vertígen; i miro al costat esquerra i veig la filera de cases mal posades, totes amb les portes tancades. I el carrer no sé on va. I m’entra un dubte brutal, hi ha món més enlla d’aquests horitzons? M’hi voldrà? I ha més gent com l’Home-Nen i la Gran Sacerdotessa?
Ella ha tancat la porta i jo sóc al mig del carrer. Paràlisi total. Pensament espès com una sopa. Una onada de plor que em surt per tots els forats però cap crit. Molts mocs. Molts sanglots. Surten els veins del costat. Em veuen, pregunten. Jo no sé res. No se res de mi. Ni que serà de mi. Ni perque és aixi l’altra. Res. Callo. No delato. Resto palplantada, plorant, moquejant, fins que ells se’n van.
No tinc rellotge ni el se llegir. El sol em crema, una ase s’ha ajagut a terra, el cavall busca herba més enllà. La porta tancada. Un món que no s’acaba davant del meu nas. Jo encara no crido perque em resta una mica de dignitat.
Arriba el meu pare
– Que hi fas aquí?
– No sé…
Surt ella
– Jo l’he castigat i tú no t’hi fiquis ¡
La porta es torna a tancar i l’ombra s’els empassa.
Al cap d’una estona noto tant l’escalfor del sol, la soledat, el pes del farcell, el no socors, que la dignitit se’m fon com un terronet de sucre i començo a cridar. Ara si, ara bramo com l’ase, amb un pànic descontrolat. S’obre la porta. És ella, mira amunt. La noto inquieta amb el meu bramar
– Ho diras més, que vols marxar?
– No. No. No. No. no vull marxar.¡
No parlaré mes. No ploraré mes. No. No. No. Tot el No que pugui dir i tu, Gran Mestressa, puguis escoltar¡
– Ja t’ensenyaré jo a no protestar… passa…
Passo esquivant el cop, que no puc esquivar.
La casa està fresca, la taula parada. Una veu estranya em diu dintre meu que estic salvada i se m’obre la gana. Hi ha patates bullides. La Gran Dadora me’n posa una cullerada al plat. Les tasto i les trobo bones, exquisit menjar .
L’assumpte ha anat de l’esmorzar al dinar, pero ha canviat una cosa fonamental, perque al matí, quan remenava la llet, em quedava un rossegó de dignitat i ara, besaria, si em deixés, la ma que m’ha castigat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Diuen que fins als sis anys, més o menys, tota la nostra capacitat intel·lectual està orientada a l’aprenentatge, un aprenentage brutalment fluïd, veloç, de tot el nostre entorn. I aquesta gran obertura per a emmagatzemar informació i generar sistemes conceptuals, per a dibuixar una visió del món, és completament incompatible amb la valoració de tant com ens hem d’empassar. Així que som crèduls. Terriblement crèduls.
Si a un nen o una nena se li diu “ets dolent” o “ets inútil” repetidament a aquestes edats, entenen que realment ho són, i prou. I així ho acaben essent. I s’acaben comportant tal com se’ls diu que són, i acceptant com a certes les limitacions que se li atribueixin.
Igualment, estem incapacitats per a qüestionar-nos la justícia o la injustícia dels nostres grans, del pare i de la mare principalment, en el nostre tradional esuqema familiar. Si rebem de valent, és que alguna cosa hem fet, perquè la vara de mesurar el bé i el mal és, per a nosaltres, el criteri dels nostres progenitors o cuidadors. I la violència esdevé “normal” perquè és la nostra “normalitat”, ja que no en coneixem cap altra.
D’aquesta manera, el menor maltractat o abandonat, a sobre de la seva situació immerescuda, se sent culpable i responsable del que li passa. Assumeix que el càstig o el desamor per força és conseqüència de la seva dolenteria. I es desfan per a agradar, i es moren per satisfer a qui tant estimen i alhora temen. I així, quant més temen, més dòcils esdevenen, i més expressen aquest amor incondicional, instintiu, reflex de supervivència.
El més fomut de tot és que la seva percepció dels sentiments, la seva manera d’aprendre a estimar, el seu aprenentatge de les relacions esdevé lligat indefectiblment a aquesta violència. I per sempre. I costa molt que es puguin desempallegar de tot això.
Tinc dos nanos menuts, i la visió seva fragilitat extrema, de la seva innocència em commou profundament cada dia i m’omple de la responsabilitat de no trair-la o destrossar-la. Potser per tot això, aquestes dues narracions darreres que ens has regalat també m’han emocionat vivament. Són perfectes com a peça literària i expressen meravellosament les tenebres de les infanteses desgraciades i tota la immensa indefensió dels petits.
Lliria, gràcies una altra vegada.