Em dic Maria del Mar i sóc oceanògrafa. Anticipant-me a la pregunta diré que el meu nom no té res a veure amb la meva professió i ho dic així , amb contundència, perquè he descobert les motivacions inconscients i profundes que em van portar a estudiar aquesta branca de la ciència i que us explicaré més endavant.
continua…
El cas és que em van cridar per treballar en un projecte d’investigació sobre la memòria. I vosaltres direu, i que té a veure la memòria amb el mar? Paciència que s’anirà veient. L’equip era interdisciplinar, psicòlegs (2) oceanògrafa (1) comunicació (1), a més de submarinistes (2) i el patró i la tripulació del vaixell. L’equip partia d’una teoria que s’havia de provar o refusar i que ja la dic ara per si algú no vol tirar endavant. La teoria es va muntar sobre una pregunta -que és on es fonamenta la ciència – i la pregunta era aquesta: sabem, més o menys, com funciona la memòria, però senyores i senyors, el que no sabem és on van a parar les coses oblidades. I la resposta que vol provar la teoria és que ELS OBLITS VA A PARAR AL MAR. Té atractiu, si senyora, per això em va atrapar i m’hi vaig apuntar.
Seria molt pressumptuós per part meva, donar per suposat que tothom, vull dir els no professionals, saben com funciona la memòria, així que ho explicaré per a què entengueu les respostes que vam trobar al mar. Ara bé, ho explicaré en paraules d’estar per casa perquè jo en aquell moment no sabia ni un borrall de psicologia i ara sé just això, un borrall.
Els Inputs . Explicats per una oceanògrafa vindrien a ser una cosa així: captem els objectes del món exterior pels sentits -ara parlo de la vista – i la nostra memòria els guarda en parts, com un moble desmuntat. La percepció d’una cadira es descompon en punts, línies, taques de llum i color, doncs bé, cada una d’aquestes parts mínimes és un Input. També hi ha Inputs auditius que són les parts mínimes de sorolls i sons que, procesades, tindrien significat, i sembla que funcionen igual que els visuals. Tornant a la cadira, si aquesta ens interessa, hi posem atenció i guardem els Inputs en el Magatzem de Curt Termini de la memòria. Un cop al MCT podem recuperar el inputs, muntant la cadira sencera en una zona del cervell, com si fessim bricolatge. Quan una cosa es recuperada una vegada (record) passa al Magatzem de Llarg Termini de la memòria on hi ha tots els records. Per contra, si la cadira no ens interessa, els Inputs són oblidats als vint segons d’haver entrat. Pura economia. I aquí la pregunta: on van a parar els Inputs/coses oblidades? Desapareixen? Es desintegren? Resten en algun lloc concret del cos? S’ha d’anar a buscar-ho en l’amplitud de l’extra-cos? I si resten, on sigui que ho facin, en quina forma, amb quin efecte?.
Els exputs i els derelictes
Els oblits es cataloguen per la manera com s’han oblidat. Els Exputs, per exemple, són unitats d’informació expulsada violentament, però que en el seu moment havia estat guardada com a bona al Magatzem de la Memòria a Llarg Termini. I perquè es van expulsar? Perquè arriba un dia -i diuen els psicòlegs que aquest dia sempre arriba- en què part de la informació que hem guardat al llarg de la nostra vida, no s’addiu amb interessos recèn adquirits i aleshores cau en desús i perd la força de ser recuperada i perdre la força de ser recuperada vol dir ser oblidada. M’ha quedat clar que, en general, els Exputs són del tipus de coneixements adquirits amb relació a nosaltres i en particular és informació que ens molesta: impagaments de deutes; propòsits abandonats: d’aprimar-se, de deixar de fumar; promeses electorals; projectes que qui formula sap de bona tinta que mai no complirà. Fisiologicament això té un procés i un efecte. Si l’energia que acumulen aquests propòsits guardats/no-complerts no s’usa, es malmet com una pila mal conservada i, seguint la comparació, també corroeixen, desgasten i fan descàrregues pertorbadores, fins el punt que el sistema neuro-písiquic ha d’actuar per rebaixar-ne el malestar. Sembla que, -està per provar- detectat el record pertorbador, el sistema comprimeix la seva energia- que sent com a nociva i molesta- fins reduir-la al tamany d’unes poques micres i les envia directament a l’aparell digestiu per ser eliminada amb la merda i d’aquí a les aigües residuals i, d’aquestes, a mar, que és on jo les he trobat, encapsulades en les stichopis realis, coneguda popularment com espardenya.
Hi ha altre tipus de records, densos, pesats, enormes baluernes, com derelictes, que ocupen el seu lloc en l’ombra i que vols expulsar per l’empremta punyent i molesta que deixen, però que, toçuts, permaneixen, perquè no els saps localitzar. Fins que un dia, en una d’aquestes baixades al fons de la mar, te’ls topes de cara i li pots posar nom i finalment, esborrar. I això explica la cega i profunda motivació de la meva vocació d’oceànografa. Jo bucejava en la mar com si bucegés en la meva memòria buscant resposta a un neguit molt profund. D’això us en parlarà un pop amb més propietat.
Fins aquí, per avui. Demà continuarà per boca de la Diatomea, un ser marí molt afectat pels Inputs inicials.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Espero impacient la continuació.