Tothom ha escoltat (i visionat) l’elaborada aportació del
principal resident de
La Sarsuela a la conferència anual de les ex-colònies hispanes, perpetrada enguany a Xile. Una conferència que era tant avorrida, que el monarca no ho va suportar més i va decidir amenitzar-la amb el seu inconfusible estil
borbonès. Tenia clar que a la setmana següent la seva filla gran seria portada als diaris, així com els dibuixants de
El Khueves. Total, que va pensar que amb el seu exabrupte, la corona faria
hattrick. Algunes, com ara jo, influenciades per la tradició republicana de Texas, no entenem a què treu tant d’aplaudiment. O potser sí?
Pensant-ho millor, trobo que la raó de tanta fascinació reial és deu al republicanisme de maquillatge que trobem en la política hispana i perifèrica. Per començar, pensem en tots els
republicans espanyols de boqueta que cada festa del
partido treuen la
tricolor i la resta de l’any segueixen essent els estómacs agraïts de sempre.
Altres, que llueixen el republicanisme a la sigla (des que es diuen Esquerra, menys) però modulen amb veu aflautada, cada crítica reial. I per acabar tenim els republicans de darrera hora, que creuen que cal instaurar, per conveniència, la IIIa. República, que com si ho veiés, seria denominada
la jacobina, per l’onada de repressió colonial que provocaria, a imatge i semblança de les nacions sotmeses a
le petit empire.
Amb tant d’anti-monàrquic de pa-sucat-amb-oli, destaco l’encertada valoració que fa l’unabomber periodístic Víctor Alexandre, comparant en Borbó amb un altre rei. El rei de la selva. Naturalment, aquest darrer en surt molt més ben parat. El lleó, animal noble de veritat, s’enfronta a grans i petits. En Borbó només s’atreveix amb Chàvez, dirigent electe (a diferència d’en J.C. Ier. que el va triar en Franco) d’un país tercermundista. Per a quant un "que te calles" adreçat a Bush, Merkel o Sarkozy? Òbviament, per a mai. I per acomiadar-me, com diria el vostre Monegal: Endavant!
Lucy Ewing, desde Dallas, Texas
T’hem enviat un correu. Ja ens diràs què en penses!!
No estic segur que em trobi a gust vivint en una època en què un plor val més que mil paraules.