No fa pas tant, vaig sentir que, en to gairebé de retret, un jove comentava a un altre: ‘Ah, sí, morir-se, això que diuen a VilaWeb.’ Em va xocar. Com podia ningú considerar l’ús reflexiu del verb morir, és a dir: ‘morir-se’, privatiu de VilaWeb? Com podia ningú trobar dolent, suspecte o col·loquial aquest ús? Un ús general i correntíssim, de registre ben neutre. Per què, doncs, n’hi ha que gosen blasmar-lo o el defugen?
Ve tot plegat dels mitjans, que no fan servir gaire, o poc, la forma reflexiva d’aquest verb? No ho sé, però n’hi ha prou de parar l’orella per a adonar-se que l’ús popular d’aquest verb és, sobretot, reflexiu. I n’hi ha prou de consultar un diccionari qualsevol per a constatar que la forma reflexiva és ben correcta i provada.
A l’entrada ‘morir’ del ‘Diccionari de la llengua catalana’ del IEC i [http://dlc.iec.cat/] del ‘Gran diccionari de la llengua catalana’ [http://www.enciclopedia.cat/] hi ha prou exemples de ‘morir-se’ (trets del ‘Diccionari general de la llengua catalana’ d’en Fabra, tot sigui dit). I a la del ‘Diccionari català-valencià-balear’ [http://dcvb.iecat.net/], n’hi ha, a més, de ben antics. Finalment, al ‘Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana’ (vol. 5, pg. 790, col. 1, § 2) en Coromines subratlla que ‘morir-se’ no és modern, sinó antiquíssim; ni exclusivament familiar, sinó també formal (‘Sant Francesc s‘hi moria’, ‘qui de tu s’allunya, d’enyorança es mor’…); ni regional, sinó estès a tot el domini. Afegim-hi, amb permís, uns quants exemples, corrents i genuïns, si no proverbials:
1. Saps qui es va morir l’altre dia? 2. Qui ho havia de pensar, morir-se d’un accident així! 3. L’haguessis vista, aquella, morint-se de riure… 4. La vella s’hauria mort de fred i de gana. 5. Aquell, rai, no es morirà pas de treballar, no! 6. N’hi ha més que es moren d’accident que no pas de càncer. 7. Que pocs n’hi ha que es morin de vells! 8. Afanya’t, que ens hi morirem, aquí. 9. El dia es mor aviat ara. 10. Avui les tradicions es van morint totes. 11. Això és tan cert com que ens hem de morir. 12. Qui no es mor, millora.
Fixem-nos que, si ‘morir de riure’, per exemple, és una construcció possible, ‘moro de riure’ seria forçada (igual que ‘Afanya’t que hi morirem…’).
Però encara hi ha més. En llatí morior era de conjugació passiva, i en català la passiva s’expressa sovint amb verbs en forma reflexiva (‘la casa s‘ha pintat de qualsevol manera’). Salta als ulls, doncs, que aquest ‘morir-se’, general, popular i antiquíssim, continua aquell morior passiu (deponent, dirien els entesos).
Això no vol pas dir que ‘morir’ sigui incorrecte. A banda els casos en què és obligatori (‘ha mort a garrotades’, ‘va morir de bala’), molts dels exemples susdits també admeten ‘morir’, encara que no pocs farien, així, un dring esquerdat o insòlit. Raó de més perquè VilaWeb opti pel reflexiu ‘morir-se’ quan la llengua popular el prefereix.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!